Damià Perelló FemeníaPalma30/01/24 0:30
TW
7

El fenomen cinematogràfic Ocho apellidos vascos va tenir la seva seqüela a Ocho apellidos catalanes. Quan molts esperaven que es tancaria la trilogia amb Ocho apellidos castellanos o «españoles», que per a la majoria és el mateix, ens han sorprès amb això d’Ocho apellidos marroquíes.

I és que la cosa s’ha d’entendre. La paròdia no va de com es veuen els espanyols a si mateixos, sinó més bé el contrari; com es veuen les minories que no s’ajusten a allò que s’entén per un espanyol de vuit llinatges o cognoms castellans, tipus Cuéntame o La que se avecina. La veritat és que jo no hi crec en això dels cognoms. En conec de vuit llinatges mallorquins que més aviat pareixen del barri de Lavapiés de Madrid de tota la vida; mentre que n’hi ha de López, García o Mohamed que són i exerceixen de mallorquí més que molts dels que remunten els seus orígens a la conquesta i repoblació catalana de Jaume I.

Les societats actuals són demogràficament complexes, superposen cultures, i aquestes conviuen i evolucionen conjuntament. El problema és quan a un Estat el patró de referència pretén anul·lar les llengües i les cultures territorials en pro d’una homogeneïtat que s’estableix com la normalitat amb la qual tothom s’ha d’identificar. En aquest cas, ni que sigui cinematogràficament, l’equiparació amb les minories fruit de la immigració, no fa res més que posar de manifest una visió exògena de les identitats territorials no castellanes.

La paròdia sempre ven, i no falten mai indígenes disposats a caricaturitzar la seva pròpia cultura sota una capa d’humor protagonitzada per aquells que breguen entre dos mons: el dels espanyols normals i els pertanyents en aquests exotismes locals amb els quals cal ser condescendents perquè es plantegen amb data de caducitat. De fet, del contrast de generacions podem deduir el final feliç, en el qual els joves s’alliberen de la pesada càrrega dels seus pares que els fan diferents. Total, no són més que capricis de ments amb idees absurdes, radicals o superades que no tenen cabuda a una societat moderna i cosmopolita... o això és el que ens venen a dir. En tot cas, per autoparodiar-se i cobrir l’expedient sempre hi són a temps, i d’una nova entrega de Torrente segur que no ens n’alliberarem. Temps al temps.