Carreró que no passa

Els Reis d’Orient portaren joguines a tots els nens, descomptant els pobres. Els nens pobres no escriuen cartes als Reis d’Orient, més aviat s’aposten a la vora del camí i apedreguen tothom que passa. Són asocials per a la justícia; rebels, a parer de Joan Garcia Oliver. Els Reis d’Orient han atès les peticions dels nens que els havien escrit, no tant les dels majors. Per què...? Per falta d’estoc. El millor pernil i el vi més desitjat l’ha acaparat un altre rei, aquell al qual Franco va fer hereu. Faig referència a Juan Carlos de Borbón, un hoste d’Abu Dabi. El monarca ha celebrat el seu vuitanta-sisè aniversari amb la flor i nata d’Espanya. Entre els convidats més rellevants, Felipe González. Un altre Borbón, Alfonso XII, les nits de copes i tabola presumia d’ésser el monarca més republicà d’Europa. Felipe González arramba el socialisme al borbonisme, perquè a l’espera de simpatitzar definitivament amb Vox per tal de cloure un cicle ideològic que va començar en el Frente de Juventudes, l’hem de continuar considerant un símbol del PSOE. Fet i fet, el PSOE és el partit més monàrquic d’Espanya. Sense el suport del PSOE, el borbonisme ballaria més que una cadira coixa. Però parlàvem dels Reis d’Orient, que s’han pres la molèstia de fer camí fins als Emirats Àrabs i, en canvi, no han passat per Catalunya. Una anomalia tan pregona, únicament s’entén si acceptem que el govern sanchista va oblidar-se de tirar la carta a correus. L’oficialitat del català a la Unió Europea, l’amnistia pels fets de l’1-O o el traspàs de rodalies a la Generalitat són temes que Santos Cerdán havia de depositar, convenientment resolts, a una de les taleques de ses Majestats, però ja acarem el febrer i l’única certesa que tenim és que d’un dia o l’altre arribaran les oronelles. Dels compromisos adquirits per part espanyola amb Junts i ERC, cap. Les relacions entre Espanya i Catalunya es troben en un atzucac. És a dir, en un carreró que no passa. Miquel Forteza va escriure una narració esplèndida sobre un carrer que no passava, el de ca la Fosca, situat a tocar del de l’Argenteria. En descriu les particularitats urbanístiques, el tuf social. Forteza parla d’un paratge opac, habitat per xuetes. Nomena na Noreta Serena, el taverner Danut, la família dels Cebes, les dues Esclata-sang, en Tomeu Nas i molts d’altres. Té una mirada de tendresa per a cadascun, tot i que l’ús que en fa, dels malnoms despectius, més que a una pinzellada costumista, respon a un complex d’autoodi, encara arrelat ben endins entre els xuetes d’aquella època (dels quals ell, Miquel Forteza, feia part) a causa de segles de discriminació. Sols en parlar dels assaltants de ca na Maria dels Orinals, es refereix a aquesta gentalla amb un epítet pejoratiu. Na Maria tenia una botiga de plats, olles i orinals i «quan irrompien els nazis d’aquell temps a dins l’Argenteria i ca la Fosca, el primer que feien (···) era destruir tota quanta olla, plat i orinal tenia la pobra Maria». Aquests nazis eren els de sempre: el dels actes de fe i els de 1936. Per cert: Aurora Picornell i les Roges del Molinar varen ésser assassinades per nazis una nit de Reis. Se n’ha parlat aquests dies. I és cert que els sostenidors d’Aurora foren exhibits com a trofeu de caça en una taverna del Molinar. No és fabulació. Va contar-m’ho Sebastià Ferretjans, un socialista. Hi era present.