Pere Fullana31/12/23 0:29
TW
2

Mai no hauria imaginat conèixer tanta gent i mai com ara tampoc no havia tingut la sensació del grau de dificultat per interpretar correctament el funcionament del món que ens envolta. Els amics em retreuen que probablement som excessivament optimista i amb aquesta actitud i aquestes conviccions potser es qüestiona la credibilitat dels meus gestos i les meves paraules. Perquè, a parer de molts, tot va de mal en pitjor, i sense tancar-me, continu caminant en la mateixa direcció i anhelant un món millor, seguint el fil i la coherència que he procurat que caracteritzés la meva trajectòria. Aquest Nadal, fins i tot m’ha vingut de gust escoltar el missatge del Rei i, paradoxalment, no he tingut humor per sentir altres missatges que emanaven de les fonts nadalenques. Massa impressionat per Gaza com per recrear ambients festius. Llegint Carles Puigdemont potser me n’he penedit una mica, perquè connectant amb el Monarca potser he col·laborat a una audiència que podria afavorir justament la idea contrària d’aquella que voldria defensar amb els meus gestos.

Del Rei en volia conèixer el seu llenguatge i percebre la sensibilitat política, per contrastar-lo de forma immediata amb les reaccions i lectures d’aquí d’allà. El contingut del discurs era el que esperava, i de fet gairebé ningú no se n’ha sentit exclòs. El que va dir estava pensat perquè tothom imaginés que els que incomplien les regles del joc eren els altres, mentre la corona expressava el sentir correcte i clar dels ‘nostres’. L’infern són els altres. Tot està construït sobre un discurs i un vocabulari bàsic amb els socis del meu adversari com a protagonistes principals del relat. Massa conceptes buits per una realitat complexa i diversa que espera una actitud il·limitada i oberta. Aquest Nadal el Rei ha perdut una gran oportunitat històrica i s’ha retratat com allò que realment és.

Podria haver anunciat que estava disposat a liderar un món en procés de canvi, una societat que s’està articulant des de la pluralitat i la diversitat, signes cada cop més evidents que ens estan dibuixant com allò que som en realitat, i no com allò que els poders desitgen ni allò que ahir es considerava imprescindible i intocable. Aquella Espanya d’ahir no existeix. De fet, només sobrevivia en la interpretació conservadora i integrista dels legisladors que temen el futur. El món ens observa i reconeix flegmàtics i grotescos, i només en casos graciosos. Però aquest món continua ocupant un espai minúscul en el cap i en el cor d’una societat que gaudeix més d’una brega que d’un bon gest. No és una qüestió de vocabulari, sinó cultural.