La sort d’ésser bilingües

Em cau a les mans una pàgina volandera de diari que es movia esburbada, com una miloca sense control. No puc estar-me de dispensar-li una mirada ràpida, no endebades em ve del cel. I m’hi quedo enganxat. M’atreuen les paraules de Marga Prohens sobre l’informe PISA que situa els estudiants de les Illes Balears força avallet en el rànquing de les comunitats espanyoles. En resposta a l’ultradretana Idoia Ribas que, per descomptat, culpava la llengua catalana del fracàs escolar, na Margarita de Campos afirmava que el fet de tenir dues llengües és una riquesa i una sort. Ho ha dit, per tant, una vegada més. El juliol, poc després de les eleccions, ja ens va definir en El Mundo com a «periféricos y bilingües». Deixant de banda aquest nou gentilici, el de perifèrics, que ens recorda una cosa de no dir la denominació de ciutadans de «las islas adyacentes» de l’època franquista, crida l’atenció la defensa ferma que en fa, del bilingüisme. Qui li ha ficat al cap que tenim dues llengües? Compte, presidenta, a escoltar-se massa els grans experts en sociolingüística de les clavegueres, tot i que un d’ells, Jorge Campos, acaba d’ésser elevat per Vox a la categoria d’un Menéndez Pidal. Sap on va néixer, presidenta...? En qualsevol cas, per si ho ha oblidat de tant de mirar Madrid fins a l’embadaliment, li refrescaré la memòria: «Vaig néixer a Campos, un poble de la plana meridional de Mallorca, on el català era la llengua normal d’us social total. Només parlava en castellà, si de cas, un mestre arribat de fora o un guàrdia civil». Qui s’expressa tan clarament és el doctor Veny, un dels lingüistes més prestigiosos del país. I és de Campos...! Com vostè. Cal escoltar-se’l, tant hi fa si és enmig del Born com a La Sorbona. Llegeixi el que diu en referència concreta al poble d’ambdós: «Aquells antecessors meus, a més de parlar en català de Mallorca, també hi escrivien, en català». Gregori Mir és un altre campaner il·lustre. I, cas de viure, obriria uns ulls com taronges en sentir-la afirmar que els mallorquins i, per tant, els campaners, són bilingües. En una entrevista que Mir va concedir a Mateu Joan Florit i a Tomeu Martí l’any 1991, els deia el següent: «Vaig anar a Manacor i em va caure la cara de vergonya de veure que a la terra de mossèn Alcover fan ràdio en castellà». Naturalment el Manacor actual no s’assembla gaire a aquell que, amb esforç i dignitat, superava la foscor del franquisme, i té un batlle que és un exemple de compromís amb la seva gent i la seva història, de manera que no crec que mai s’hagi plantejat si els manacorins són bilingües. Perquè no ho són. Tornant a Campos, Margarita, recordi Damià Huguet. I s’escolti a Joan Perelló, un altre poeta de la comarca, o al pedagog Joan Lladonet. Històricament és tan monolingüe Campos, que fins i tot un versificador que caralsolejava de valent com és mossèn Andreu Roig, dedicava els poemes de lloança al franquisme en català: «No pot ser ni més justa ni santa/ eixa causa que tots defensam...» Ai, Déu meu! En conclusió, Margarita: Campos és monolingüe com ho són Mallorca i les altres illes. Deixi, per tant, d’embullar la troca amb el bilingüisme diglòssic. Recuperi Pla: «El meu país és aquell on, quan dic bon dia, em responen amb un bon dia». És a dir, el que va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Passant per Campos, naturalment. No en caldria d’altra!