Una estirada d’orelles

Segons els romans les orelles (el lòbul auricular) era la part del cos on residia la memòria. Per aquest motiu una estirada d’orelles simbolitza reconeixent al temps, la saviesa, el seny i la capacitat que atorga una llarga vida. Aquests dies els bisbes espanyols han estat portada en mitjans de comunicació i, com a conseqüència d’això, hem tingut ocasió de familiaritzar-nos amb una imatge corporativa potser amb novetats significatives. Per primera vegada hem contemplat tots els bisbes espanyols reunits en una mateixa imatge, els hem vists també amb el papa Francesc i, paradoxalment, hem constatat que anaven sense la vestimenta talar o sotana tan preceptiva en el Vaticà en les visites oficials. Amb la qual cosa apareixien sense faixes de color, ni distintius que acreditin els seus mèrits estamentals. Tots iguals, amb vestimenta conciliar, moderna i de carrer. Havent estat convocats de manera excepcional, com extraordinària havia estat la visita que des de la Santa Seu s’havia fet a tots els seminaris diocesans. La reunió es va celebrar tot i que el papa Francesc no estava en unes condicions de salut massa favorables. Mai una convocatòria d’aquesta significació havia aixecat tant expectació mediàtica com aquesta, precisament perquè la circumstancia episcopal espanyola apareix en el mapa eclesial amb unes tonalitats que no acaben d’expressar ni una bona salut ni una bona disposició en relació a les línies que orienten l’església universal. Algunes coses estan passant en el territori hispànic que se segueix en preocupació a Roma i a qualsevol dels epicentres on l’església actual està mostrant signes de salut i un cert compromís amb els grans desafiaments del nostre temps? Coneixeu alguna veu entre l’episcopat convocat que s’hagi significat per mantenir compromisos i posicions clares i frontereres amb els grans desafiaments que s’han plantejat en el Sínode? Hi ha algun bisbe que mereixi una entrevista o sigui convocat en algun encontre perquè tengui alguna cosa a dir que pugui il·luminar allò que angoixa la gent del nostre temps? Sabem que perdonar no és la seva virtut i intuïm que se senten més còmodes defensant que proposant. Una llàstima que continuin atrinxerats contra una societat que segueixen considerant com a enemiga i contaminadora de valors que xoquen amb el catolicisme. Poca gent al carrer està preocupada pels seminaris. Allò que acaba de derrotar emocionalment i raonablement els cristians és la constatació de que els batiats se senten abandonats i les comunitats caminen com ovelles sense pastor, cercant i potser arribant a conclusions no excessivament optimistes.