Joan MirPalma21/11/23 0:29
TW
2

De bon començament, el sector més contundent de l’independentisme va pronosticar que hi hauria repetició d’eleccions perquè Junts no signaria cap pacte d’investidura amb el PSOE. Motiu: el PSOE sempre ha enganyat Catalunya i Puigdemont ho té en compte. Una primera evidència del posible error d’aquesta argumentació fou que Francina Armengol presidís el Parlament espanyol i hi autoritzàs l’ús de les llengües cooficials. Això obligava a replantejar el concepte (justificat) que el catalanisme tenia del capteniment dels socialistes espanyols. La vigència del precedent de 300 anys de persecució de la llengua passà a ser discutible, però l’independentisme més decidit s’entestà a mantenir les seves tesis i els seus pronòstics. L’independentisme té dos extrems: aquells que són partidaris de la independència perquè tot poble hi té dret, i aquells que, més pràctics, la desitgen sobretot perquè creuen que sense les malifetes que ens arriben d’Espanya estaríem millor. Naturalment, el nombre de parroquians d’aquesta darrera opció depèn molt de si el maltracte que ens aplica Espanya s’atenua o s’endureix. El meu amic Heribert Barrera s’apuntà a l’independentisme que ara podríem anomenar moderat amb una frase radical: «O igualtat o independència». La pronuncià a la festa independentista del Pi de les Tres Branques. Molts la suscrivim i, per tant, estam més prop d’Heribert Barrera que de Jaume Sastre.

Arribats aquí, la pregunta és: complirà Sánchez els pactes signats? Jo crec que les circumstàncies, per primera vegada en molts d’anys, són favorables a un canvi rotund a Espanya que vagi en la direcció dels pactes: bàsicament, la constitución d’un cordó sanitari que aïlli PP i Vox, i l’establiment d’un règim on la majoria governant sigui sensible al reconeixement del carácter nacional de Catalunya i Euskadi i, per tant, de la plurinacionalitat de l’Estat espanyol. Tota aquesta especulació se’n pot anar a fer punyetes si en poques setmanes el PP modera la seva actitud de duresa feixistitzant (aprovant manifestacions on es canta el Cara al sol). Però crec que és més fácil que el PP es mantengui a la vora del precipici que no que Sánchez, en contra del seu interés, traeixi els pactes subscrits. Ens trobam davant uns condicionants molt semblants als dels anys posteriors a la mort de Franco. Dos personatges, Suárez i Sánchez, igual de mentiders i poc de fiar, arriben a fer passes difícils cap a la democratització d’Espanya: Suárez (exministre del Movimiento!) legalitza el Partit Comunista, i Sánchez presenta la llei d’amnistia; Suárez s’entrevista amb Tarradellas (president de la Generalitat a l’exili) i els ministres de Sánchez s’entrevisten amb Puigdemont (president de la Generalitat a l’exili). A partir d’aquí es planteja per a tots dos el mateix dilema: transició o ruptura democrática? Suárez optà per integrar el franquisme i aconseguí cohabitacions sorprenents: Fraga i Carrillo, posem per cas. A Sánchez això no li convé: si aconsegueix que el PP, a força de radicalització, caigui en la irrellevància, será el líder indiscutible de la nova Espanya «plurinacional i progressista». I igual que França quan liquidà Vichy, que Alemanya quan enterrà el nazisme, o que Itàlia quan s’alliberà dels feixistes, també Espanya voldrà tenir el seu De Gaulle, els seu Adenauer, o el seu De Gasperi. Naturalment, les coses poden passar d’una altra manera, però seria una llàstima que la realitat fes malbé un relat com aquest.