Elogi dels assenyats

La posada en escena el passat diumenge de la dreta mallorquina, tant la radical com la liberal conservadora, deixà algunes píndoles de cert interès. És un dret i una responsabilitat que s’ha d’exercitar, amb tot allò de rentable que pot tenir, però també amb peatges. La intervenció de Pere Rotger ha estat significativa i l’ona expansiva potent. El PP assenyat i mallorquinista no va malament i segurament l’existència d’una minoria que sosté conviccions relacionades amb la terra, la cultura i la gent en el si de l’esmentat partit és altament positiu. La massa té un altre comportament i no cal escandalitzar-se perquè es manifesti i expressi tot allò que només es pot fer i dir en un clima de desinhibició. Els manifestants no volen discursos, ni raons, ni lògiques, sinó més aviat signes apocalíptics que anticipin l’arribada de la fi del món. En aquest sentit potser estan posant en relleu que estan descol·locats en una circumstància en la qual allò més clar és que es desploma un món i que és a punt de néixer-ne un de nou. El món que hi ha en el cervell i en el ventre de molts fa temps que no existeix, i ben segur que ni ells mateixos no desitgen que torni el passat. El vell sistema de partits i d’equilibris de la Transició s’ha esboldregat i s’ha desplomat, almenys momentàniament. Sabem d’on venim i coneixem perfectament els detalls d’un passat que no es repetirà, tot i que en alguns detalls s’assembli. Aquestes setmanes hem assistit a un canvi de ritme en tot allò que afecta el funcionament institucional, i hem tornat al clima que alguns ja visquérem un vint-i-tres de febrer a la capital de l’estat. El moviment colpista va fer reaccionar una ciutadania jove, forta i amb anhels de construir un futur d’esperança. Avui, quaranta-dos anys després, també hi ha signes de maduresa i d’avanços significatius, sobretot en tot allò que s’ha progressat gràcies a l’esforç de l’esquerra i la legitimació de la dreta. Però que ningú no s’equivoqui la llei de la gravetat existeix i tot té una tendència a caure emplomat i a desvirtuar-se. Per això és tan important la cultura de l’encontre, el diàleg i l’amistat social, des de la fe en els petits gestos. Ofuscats en què el mal sempre prové de l’exterior i és el resultat del comportament dels altres, ben aviat tenim una tendència a fer malbé el vi i deixar que es converteixi en vinagre. Pensar que els altres són rancorosos, tancats i negatius perquè actuen des de la ràbia, l’odi i el ressentiment potser és un mal punt de partida. Desconec les conseqüències de l’amnistia, però coneixem la història i sabem que allà on no hi ha perdó no hi creix el futur.