Quan em pos a escriure aquestes línies, em debat entre què escriure i què no. Si escriure sobre que estem vivint el genocidi del poble palestí, si xerrar dels nazis pels carrers de Madrid, si explicar com de feixuga se’m fa la vida a vegades.
És una batalla perduda. Sempre queden coses a dir i mai soc ni suficientment contundent ni moderada a bastament. Ho veig també a persones del meu voltant –quasi totes dones–: mai som al lloc exacte on ens exigim que hem d’estar. Estic envoltada d’amigues amb síndrome de la impostora i amb una pressió autoinfligida aclaparadora.
Quan em passa a mi, intent pensar dues coses. La primera, intent recordar-me’n de tots els senyors que m’han explicat coses sense saber fer la o amb un tassó. La segona, em record que no tot el que em dic a mi mateixa és veritat.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
De momento no hay comentarios.