Tots Sants i la lluna del caçador

A tocar de Tots Sants arriba la lluna plena. És lluenta i s’enfila a l’infinit. També li diuen lluna del caçador. No sé d’on surt aquest nom. L’Alcover-Moll no hi fa cap referència. Únicament consigna que la lluna vella d’agost també s’anomena lluna mussolera perquè facilita la caça dels mussols. Tampoc sé perquè els cacen. Sempre hi haurà gent amb ganes infinites de matar...? Potser. Fins i tot n’hi ha que gaudeixen de matar la intel·ligència, la claror, la sensibilitat. Però tornem a la lluna del caçador. En aquesta època de l’any els camps són buits, i conills i llebres no tenen on amagar-se. Imagino els escopeters a l’aguait sota un mantell de llum pàl·lida, ara que Cort ha convertit els descampats de Palma en un espai de mort. Que ho tingui present la gent de Ciutat: si sentiu trets a nit closa no és que falangistes «de oscuridad resplandeciente» (la floreta als fatxes és de Llorenç Villalonga) tornin a assassinar a la paret del cementiri, sinó que hi ha caçadors que cometen la niciesa de matar per nassos animals de pèl o de ploma. Tots Sants i la lluna del caçador fan un còctel sinistre. Una proposta d’higiene mental: a la lluna del caçador diguem-li lluna plena. I els dies de Tots Sants i de Difunts esborrem-los del calendari. Potser l’al·lotea, la que il·lumina carabasses buides i juga a fer-se por amb mil i una propostes de mal gust, s’ho passa d’allò més bé. Les generacions de més edat, les que patiren el nacionalcatolicisme en tot el seu esplendor, n’abominen. Tocs feixucs de campana repetitius, incessants; el negre dels vestits, el braçal de dol a la jaqueta dels homes. La flaire dels crisantems predominava en els cementiris. Els pagesos en sembraven amb mans de jardiner prop del coll del pou o a un rec de l’hortet, perquè floreixen a la tardor. Tot l’any veien créixer els crisantems, n’esperaven la florida. L’economia familiar desaconsellava la compra de rams ostentosos. Els sous eren magres. Els més magres del segle passat, potser. Tampoc els d’ara fan goig. Més de 250.000 persones es troben en risc de pobresa o d’exclusió social a casa nostra. L’informe d’EAPN-Illes Balears ens provoca estupefacció, si tenim en compte les xifres de negoci que maneja l’hoteleria. Els 8 primers mesos d’enguany sobrepassaven els tretze milions de places amb un 90 % d’ocupació. El setembre va superar el 80 %... Aleshores, quin repartiment se’n fa, de la riquesa, si tenim en compte que molts d’assalariats no arriben a finals de mes ni poden fer front a la despesa dels imprevists de la llar com és ara l’adob d’un electrodomèstic? Ai las! Ni un savi de mena com el beat Ramon encertaria la resposta. Tampoc l’obrerisme, bona part del qual ha confiat la gestió dels seus interessos a Vox. Equivocadament, és clar. Li rescabalen el vot invertit amb estretor salarial i foscor. Sobretot amb foscor: amb foscor de l’intel·lecte, la pitjor. Els Caralsoles persegueixen la llengua catalana, la nostra. I pretenen fiscalitzar les escoles, les biblioteques. La confluència de la festa dels difunts amb la lluna dels caçadors és la escenificació d’un estat d’ànim col·lectiu amarat de pessimisme. Avui per avui les Illes Balears són Vichy i na Margarita de Campos un Pétain sense bigots. Els vichyssois som nosaltres, els ciutadans corrents; tan desolats com vulgueu, mans plegades mirant-nos la feta.