Joan BauzàPalma30/10/23 0:29
TW
0

Un dia em vaig demanar per què m’estira tant el cementeri. Què em diu a mi? Què li dic jo? El cementeri, per a mi, fonamentalment, és un lloc de re-encontre; em dona goig recordar els tres vocables immortals de Goethe: Sterbe und Werde, morir i esdevenir. En els cementeris, els morts hi són i allà ens esperen ells i allà esdevé el nostre encontre comú. És així certament, però no únicament; també vaig allà per re-encontrar-me amb mi mateix, amb la part de mi que en manca des que manca el qui morí, és com si el cementeri guardés fragments de mi mateix. El cementeri no sol és guardià de cossos biològics finits, és també guardià de vincles biogràfics viscuts.

A la nostra illa, solem dir «ens ha deixat» volent dir «ha mort» i, efectivament, cada mort ens deixa orfes, cada difunt acreix l’orfandat de l’existència; quelcom s’acaba quan un estimat expira; no sol moren persones individuals, també moren els vincles que uniren individus. I és així que parlar de la mort, posem per cas, d’una mare és parlar, en bona part, de la mort del qui n’és fill. La paradoxa -i la meravella, ensems!- és que també és ver la viceversa: els estimats que un dia deixàrem a l’urna o a la fossa, continuen vius en la memòria i en el cor.