Durant la primera legislatura de Pacte de Progrés vaig tenir l’oportunitat de col·laborar amb l’aleshores director general d’Economia, Antoni Monserrat. Un dels elements que més caracteritzaven les seves intervencions era la previsió de creixement demogràfic que, fruit del model econòmic illenc, necessàriament experimentarien les Balears. Les projeccions que presentava, a deu o vint anys vista, pareixien inversemblants, però el temps li ha donat la raó.
Les Balears som una terra d’èxits econòmics, però correm el perill d’esdevenir un país de fracassos socials si no som capaços d’arbitrar les polítiques de cohesió que una societat plural, com la nostra, demanda. Les limitacions que implica la insularitat, la sobrepoblació i la saturació que patim té els seus costos. S’ha parlat molt de sostenibilitat econòmica o ambiental, però no de la cultural i lingüística, i aquest també és un tema que ens hauria de preocupar, perquè ens hi jugam continuar essent qui som.
Les Balears viuen una situació de progressiva substitució de la identitat pròpia per la castellana, entesa com la nacional d’Espanya. Els canvis demogràfics d’aquestes darreres dècades no han fet més que refermar aquesta situació, debilitant els referents autòctons i l’autoestima dels illencs. Els procedents de l’Espanya que s’ha buidat, simplement pensen que s’han reubicat en un altre punt del seu país i, difícilment, entenen la necessitat d’integrar-se a la llengua i la cultura dels autòctons, cada dia més minoritzats. Els immigrants que venen d’altres països es veuen com a estrangers que es volen nacionalitzar, i no entren en matisos territorials que perceben com a prescindibles.
Davant d’això és necessari fer una política de vertader compromís amb el país i la seva gent. Hem de ser conscients que els orígens són i seran diversos, però que l’objectiu és esdevenir un poble cohesionat i autocentrat. Un poble plural, però que ha de ser continuador de la identitat que ha identificat aquestes illes durant els darrers vuit segles. Per desgràcia, aquesta que hauria d’haver estat una qüestió prioritària pel govern autonòmic sortint no ho ha estat prou, i difícilment ho serà encara més per un nou govern que s’ha mostrat desacomplexadament advers en aquestes polítiques d’integració.
5 comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
AngelcaídoOtnot sere
Lo dijo el historiador Alvarez Junco: “en tres mil años no existiran ni Cataluña ni España”. La presion inmigratoria, la diversidad de procedencias (mas de 160 paises) hacen que solo sea cuestion de tiempo cuando el mallorquin se convierta en reducto de eruditos. Ya le paso al latin…
El ESPAÑOL nunca buscó SUBSTITUIR AL MALLORQUIN. EL CATALAN SE HIZO PARA SUSTITUIR AL MALLORQUIN. Es fácil deducir el que ha HECHO MAS DAÑO:
La història, les societats i la humanitat no son immutables. Tot canvia. Voler anar a contracorrent dels canvis és una tarea esforçada i esgotadora, i inútil.
Le recomiendo al autor de este articulo que lea el que esta publicado un poco mas arriba por parte de la Filóloga de lengua catalana, la Sra. Cremades. La lengua catalana es el alma de un pueblo, pero la comunicación es mas importante que el tribalismo insular.