Allò més comú i, en principi, més gratificant és parlar amb els que pensen com un mateix, llegir o escoltar els mitjans afins, i seleccionar les proves que avalen les nostres posicions, opinions i creences. Tanmateix, és més estimulant i enriquidor parlar amb qui no pensa com un mateix, llegir i escoltar mitjans discrepants –seriosos, s’entén–, i valorar els arguments que van en contra dels nostres punts de vista.
Fa uns dies, va morir el reconegut misser i, durant molts anys, president de l’Associació Amics de l’Arxiduc, Juan Andreu; una persona culta, afable, franca, positiva i amb un sentit de l’humor espontani i natural.
Una persona amb qui era un luxe discrepar, però, sobretot, contrastar opinions, posar-les a prova, no donar-les per bones només perquè n’estàvem convençuts. En el nostre cas, la base d’una fructífera discrepància era el respecte, i l’altura d’una virtuosa dissensió era l’afecte. Trobaré a faltar l’amic, però continuaré debatent amb ell a través de les seves referències.
En general, seria excessiu demanar una relació afectuosa amb els discrepants, fins i tot sovint cal un gran esforç per mantenir-hi el respecte. Però hom ja es donaria per satisfet amb la simple actitud d’escoltar les raons de l’altre i abaixar el valor absolut les pròpies. Un escepticisme no tant vers el món, com vers un mateix.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
De momento no hay comentarios.