Els de l’Espanya plural

D’entrada, m’asseguraven que RTVE, la que pagam entre tots, deixaria d’emetre tota la seva programació en les quatre llengües oficials de l’Estat, i que només ho faria en castellà, excepte algun programa regional en hores marginals. Que les plataformes digitals i els canals privats, que són concessió pública, també farien el mateix; i que el català quedaria reduït a una anècdota a l’audiovisual del seu propi domini lingüístic.

També deien que el català deixaria de ser llengua oficial de la Unió Europea, i el mateix succeiria al Congrés i al Senat, on els nostres representants democràtics s’haurien d’expressar en cristiano si no volien que els retiressin la paraula. Ja ni me vull imaginar el que hagués passat a la Justícia i als cossos i forces de seguretat que sempre han estat tan respectuosos amb la nostra identitat. Fins i tot, afirmen que, a les Balears, quan un alumne acabés el cicle educatiu obligatori, seria irrellevant si no era capaç de parlar català d’una manera mínimament correcta o fluïda per tenir la titulació. Total, al sector privat (i públic) bastaria que s’expressés en castellà o anglès, com a molt.

Però això no és res, haguéssim començat a veure coses molt pitjors, com per exemple una pluja fina de lleis estatals que buidarien de contingut les competències autonòmiques; perdríem el concert econòmic i tornarem a patir l’espoli fiscal que ens priva de la riquesa que generam; el REB, que ha permès diversificar la nostra economia, tornaria a ser paper banyat; i l’Espanya que viu amb harmonia i solidaritat les quatre nacions, que agrupen les 17 autonomies, quedarien reduïdes a una, grande y libre.

Amb l’esquerra no ha passat mai una cosa així, això només ho fa la dreta que t’espia amb Pegasus i equipara independentisme amb terrorisme a l’Europol. Però no ens hem de preocupar, PSOE-Sumar han guanyat per defensar l’Espanya plurinacional amb fets i no paraules buides de contingut. En Carles Puigdemont ho té claríssim.