L’operació Sumar Més no és cap novetat. Ja el 1977, a les primeres eleccions democràtiques després de la mort del dictador, el mallorquinisme d’esquerres i ecologista s’uní amb el socialisme d’arrel marxista de Tierno Galván –sí, el de la ‘movida madrilenya’– en la coalició Unitat Socialista. Aquesta llista aglutinava a una desena de partits socialistes de les regions i pobles de l’Estat que no combregaven ni amb l’ortodòxia comunista ni amb la socialdemocràcia aigualida de González. Els resultats donaren 7 diputats, 2 senadors i el 4,46 % dels vots arreu d’Espanya. Emperò, ben prest es definí el mapa polític de la Transició, i no deixà espai a la dissidència. El PSOE engolí tots els partits socialistes a la seva esquerra i només un sobrevisqué a aquest tsunami bipartidista: el PSM que, no sense dificultats, es mantingué independent.
Durant els anys 80 i 90 el PSM anà construint-se des de la base. S’impulsaren desenes de candidatures locals que anaren aglutinant als moviments socials, els sectors més dinàmics de cada poble i les diferents sensibilitats progressistes, bastint projectes sòlids capaços de disputar l’hegemonia al PP a la Part Forana. L’any 2004, es donà una passa més. El PSM, Esquerra Unida, Els Verds i ERC s’uniren en una coalició electoral, liderada per Nanda Ramon, per aconseguir una veu illenca a Madrid: Progressistes per les Illes Balears. L’operació aconseguí 40.289 vots, quedant-se a les portes d’obtenir un escó al Congrés dels Diputats. Tres anys després, aquesta combinació electoral es repetí al Bloc per Mallorca, Eivissa pel Canvi i PSM-Els Verds de Menorca, cosa que permeté repetir el segon Pacte de Progrés (2007-2011). A la legislatura següent, el PSM-Entesa es presentà conjuntament amb IniciativaVerds, unió d’Els Verds i dels sectors ecosocialistes i confederalistes escindits d’Esquerra Unida. La bona sintonia entre els agents implicats i la demanda d’una renovació política per part dels indignats del 15-M i les camisetes verdes anti-TIL, foren el brou de cultiu perfecte per crear Més la tardor del 2013.
Per què us cont tot això? Perquè vull deixar clar que l’estratègia sobiranista de confluir amb altres forces d’esquerres ve d’enrere. Al cap i la fi, ja ho diuen «l’enemic del meu enemic és el meu amic», i tot aquell que posi en dubte l’statu quo imperant té en el sobiranisme progressista un potencial aliat.
És per això que encara em sorprenen les veus que posen el crit al cel amb la unió de Sumar i Més. Tothom sap que el diputat a Madrid és l’espineta clavada dels mallorquinistes. La fita que encara no hem pogut assolir. Si Sumar ens permet arribar a aquest objectiu, per què no fer-ho? Tàctica i estratègia no és el mateix, i molta gent no ho té clar. Posaré un exemple: Joan Baldoví ha estat la veu dels valencians a Madrid, però ningú es demana com ha assolit el seu escó. Però si filam prim, veurem que de les 5 eleccions a les quals s’ha presentat, 4 han estat en coalició amb partits estatals.
En definitiva, podem estar d’acord o no amb el projecte de Sumar, però el que és un fet és que és un projecte que té en compte la veu dels pobles de l’Estat. La participació de partits gallecs, bascs, valencians, aragonesos i andalusos ho confirma. Un altre fet incontestable: amb Sumar Més la veu dels illencs s’escoltarà amb més força que mai a Madrid. Potser no serà com molts voldríem, però la veu, sens dubte, hi serà, i ningú es demanarà com Vicenç Vidal va arribar allà. Serem tan miops de deixar perdre aquesta oportunitat?
4 comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
Està bé, s'ha de provar. La propera coalició hauria de ser dels partits antiimperialistes castellans, dretes i esquerres junts per la causa.
Yo no dejaré pasar la oportunidad de que la Yoli me dé 20.000 euros, así, por la cara.
L'argument d'aquest article és ben cert. I pentura hi diposit la meva confiança. Però amb el nas ben tapat perquè no me'n refio de Yolanda Diaz, gens ni mica. Encara que Sumar pareix "amable", i si analitzam quines han estat les seves polítiques com per exemple la redacció de la llei de joc del ministre Garzón, no deixa de ser un partit estatalista que té poca sensibilitat amb la qüestió nacionalista. De paraula sí, de fets poca cosa. I també és cert que a Sumar, en realitat, els molesta molt la cultura catalana i no la volen punyent, la volen domesticada. Però ho diuen amb un somriure. I tanmateix que per treure un diputat a Madrid el partit MÉS hagi de aliar-se amb un partit estatista ja és molt penós i demostra com son els mallorquins: molt porucs.
De momento han dejado pasar la oportunidad de incluir la papeleta del Senado en el envío a los domicilios. Se ve que no tienen muchas ganas de conseguir una plaza. Otros partidos sí lo han hecho. Ya veré si salgo de casa con los sobres cerrados, y así quedo bien con todos.