Desperts o adormits

Els sectors ultraconservadors han reviscolat el mot, per criticar l’entusiasme aparent dels progressistes i obrir pas a la imposició del pensament més retrògrad, que és al que aspira sempre aquest personal. Paral·lelament, el mot hauria d’incloure en la traducció la necessitat d’estar alerta amb els avanços socials aconseguits, i tot plegat encara es complicà més quan durant uns dies es criticà i/o enaltí, no ho sabria dir del cert, a Meghan Markle com la icona del moviment ‘woke’. La cosa està perduda, degué pensar molta gent, si el rostre d’aquesta moda coincideix amb el cim del pijisme, un impossible lògic com esperar que la pròxima revolució serà incendiada per Tamara Falcó, per entendre’ns.

Sort que per sort les coses són sovint més senzilles del que aparenten, i que davall aquesta polèmica nominal no hi ha realment res de nou tret d’un visible retorn de la censura i l’intervencionisme ultraconservador, que són qualsevol cosa menys novetats. Els exemples de les darreres intromissions de diverses institucions (des de la biblioteca de Borriana fins la Nua d’Ann Perelló, i des d’un prohibit Orlando a la capital del regne a la supressió d’una obra sobre un mestre republicà a Burgos...), són més del mateix, i l’únic que s’hi pot exigir és menys funambulisme dialèctic i unes declaracions ben llampants dels responsables d’aquestes repressions, una mena de «Venim aquí a fer el de sempre, a imposar la nostra retroideologia i a intervenir-vos la cartera i la bragueta, en nom de la llibertat això sí». Això de la cartera perquè la imposició consumeix recursos públics, i l’esment a la bragueta perquè ja sabem què ocupa la major part del cervell d’aquesta gent. I per què en nom de la llibertat? Perquè això sí que és inexplicable...