Josep M. Llauradó06/07/23 0:29
TW
0

Ha mort Indiana Jones, i d’una manera que s’acosta a la millor de les (moltes) possibles: sense discursos ni tragèdies, a una edat avançada i en bona forma física després d’una vida llarga i plena. Parteix, això sí, amb una petita confusió gens important sobre l’edat a què ens deixa, perquè la seva darrera aparició comença amb els 46 anys que tenia el 1945 i els 70 que va fer el 1969, mentre Harrison Ford en farà 81 la setmana pròxima però, ja se sap, no és l’únic que empra tecnologies de rejoveniment i tothom entén que un heroi com ell, presumit i necessàriament comercial, mantingui la bona planta en tot moment, fins i tot en els més compromesos i per descomptat en l’últim. Quant a l’últim missatge, hi ha hagut alguns murmuris per la dificultat d’entendre les anades i vingudes en el temps en la seva darrera història, així com el mecanisme del Dial del destí, un aparell que s’ha d’aplaudir només pel fet que té més de 2.200 anys i, suposadament, funciona: en aquesta època d’obligada obsolescència programada sota el poder dels xinesos, aquest miracle mereix un reconeixement planetari. També cal recordar que l’inventor de l’aparell, Arquimedes, morí defensant la seva ciutat natal, Siracusa, del setge romà, inspirant-nos que sempre hem d’estar disposats a mantenir la independència.

Sí cal recordar, i així serà sempre, que el ja enyorat Indiana Jones aparegué i desapareix ara de les nostres vides lluitant contra els nazis, i vencent-los, fet que cobra més sentit, si això és possible, en aquests moments. Jones aparegué fa més de 40 anys impedint que els nazis es fessin amb l’Arca de l’aliança (un altre exemple de tecnologia ferma) i aconseguissin així un poder invencible, que ves a saber on ens hauria conduït, i ara s’ha hagut d’emprar a fons per evitar que l’aparell d’Arquimedes serveixi als nous nazis per tornar al passat i matar a Hitler per substituir-lo per un líder capaç de guanyar la guerra. O sigui que vius i atents al maleït atractiu que suposa tenir del tot clar quins són els bons i quins el dolents. La lliçó viurà sempre, malgrat surti d’un personatge («pur pols de fades de cel·luloide», com en digué algú) que en realitat no ha mort perquè no va existir mai.