Dretes, esquerres, diagnòstics

Els resultats de les darreres eleccions municipals i autonòmiques, així com la imminent celebració de les generals, han abocat l’esquerra –això que hem convengut a anomenar l’esquerra però que molt més exacte seria anomenar les esquerres– dins una voràgine de dubtes, dilemes i neguits. Com és que les nostres propostes no convencen als joves? Com s’explica l’ascens imparable de l’extrema dreta? Potser dedicam massa esforços a qüestions que només interessen a una minoria i deixam de banda les qüestions materials i socioeconòmiques que afecten a tothom? Són les preguntes hamletianes que han ressonat aquests dies entre les files de l’esquerra –de les esquerres– tant mallorquines com de molts altres territoris de l’estat. No hi ha una única resposta. Vet aquí la meva temptativa de diagnòstic –un esbós de diagnòstic– en tres capes. A la primera hi trobam que, a l’estat espanyol en conjunt, la dreta dura i l’extrema dreta ho tenen més fàcil, perquè els poders mediàtics i econòmics els agombolen, per imposar el seu relat falsari sobre la realitat: el problema amb la vivenda no seria l’especulació infame que dispara els preus sinó les ocupacions (que també són un problema, però no tant greu ni prop fer-s’hi); el problema demogràfic i els seus derivats no tendrien res a veure amb el turisme de masses ni amb l’impacte de la gentrificació globalitzada sinó amb les poques desenes d’homes i dones desesperats que arriben sense papers... Etcètera.