Guillem FronteraPalma05/06/23 0:29
TW
1

La futura presidenta de la comunitat ha dit que vol ser presidenta de tots els illencs, cosa d’agrair, però la veritat és que se sol tractar d’una promesa rutinària -l’experiència ensenya que l’efectivitat d’aquest propòsit no sol durar gaire o gens, però seria injust desconfiar-ne d’entrada. Les bones formes són un camí apropiat per fer amics i per atenuar la por -o el terror- dels adversaris. Hem d’esperar, idò, en què se substancia el propòsit de presidir/protegir-nos tots. Els governats tenim el deure de concedir un termini generós a aquesta promesa. Direu que la campanya no promet grans beneficis pel que ha costat tant de conquerir en aquest país nostre. Però a les proclames electorals els donam el valor que tenen, vull dir que no vinculen els partits amb els propòsits que vociferen. Veurem, idò, amb quina dedicació el nou govern procedirà a arruïnar el que s’ha construït -poc, però valuós. El que ha de tenir ben present la presidenta nova és que uns adversaris aterrits no són bons companys de viatge. Una societat esporuguida per la política és una font d’obstacles per a tothom.

Girem pàgina: la campanya de l’altra dreta, Vox, ha estat sobradament agressiva, virulenta, tumultuosa. Naturalment, l’extrema dreta és el grup que amb més bel·licositat va organitzar el seu espai escènic. La promesa del general Fulgencio Coll que una de les primeres accions, si governava, consistiria a desmuntar els «chiringuitos ideológicos» de l’esquerra (catalanista), era rebuda com una amenaça feréstega contra els esforços, contra la feina feta dia a dia per centenars de persones que lluiten perquè el país no desaparegui. Un dels problemes d’aquestes illes és que no hi ha acords previs sobre quines bases s’han de respectar. Encara hi ha gent que nega la unitat de la llengua (»Atacamos el catalán para salvar el mallorquín, el menorquín y el ibicenco», Jorge Campos dixit) o que vol tancar la televisió autonòmica (el mateix Campos).

Hi va haver moments (amb Cañellas al Consolat de Mar) en què la llengua i la cultura eren tractades, si no amb amor, sí amb respecte. Aleshores era possible arribar a acords de mínims. No hi havia tant d’odi a la llengua i la cultura del país. Ara tot ha canviat, l’odi s’ha estès al país.