Contra les pseudoteràpies i l’autoajuda

Les pseudoteràpies més populars són: l’acupuntura, l’homeopatia, l’osteopatia, la quiropràctica, la naturopatia, el reiki... En general són percebudes com a innòcues («mal no em farà»). Existeix fins i tot un Pla de Protecció de la Salut de les Persones contra les Pseudoteràpies (2018), impulsat des del Ministeri de Sanitat. «La desinformació en salut és inherentment perillosa, perquè mou al pacient a creure que determinats assumptes funcionen de manera diferent a com funcionen en realitat (com l’existència de ‘meridians’ o ‘energies’ o que les ultradilucions homeopàtiques poden generar efectes fisiològics, o un paper distorsionat de la psicosomàtica…)», ho explica Emilio Molina, vicepresident de l’Associació per a Protegir el Malalt de Teràpies Pseudocientífiques (APETP). Com a exemple, si tens un càncer i te’l tractes amb pesudoteràpies pensant que això t’ho pot curar, tendràs un problema greu i hi ha, per desgràcia, morts causades per això. Complementar el tractament d’un càncer amb tècniques i productes no avalats per la medicina duplica el risc de morir dels pacients, ja que en moltes ocasions aquests renuncien a altres teràpies prescrites o retarden el seu començament. En fi, es pot tractar amb una persona que diu que és de la ‘Societat de Medicina Holística i Integrativa? Què és una cosa no reconeguda per ningú! Què no és res!

El camp de la salut mental tampoc n’està lliure. Molina esmenta les «constel·lacions familiars», un moviment d’alt risc sectari que postula que les persones són capaces de percebre de manera inconscient patrons en les relacions familiars i que aquests queden memoritzats afectant la seva conducta. Aquestes propostes pseudopsicoterapèutiques poden provocar la inducció de conflictes familiars i el pacient no sols es queda amb el problema, sinó que s’emporta de regal alguns problemes psicològics extra i potser acabarà trencant els seus llaços familiars i d’amistat. El mal econòmic sempre hi és, encara que amb les pseudoteràpies, el millor que pot passar és que t’estafin i, el pitjor, que et matin.

I que en direm de l’anomenada «autoajuda»? Sí, sí... aquests manuals que venen milions d’exemplars com el primerenc Com guanyar amics i influir en les persones de Dale Carnegie, o Com casar-se en tres dies, o Pensi i es faci ric, o Jo estic bé, tu estàs bé, o Vostè pot sanar la seva vida, o El poder de l’ara, o Cerca en el teu interior, etc., etc. Tots formen part d’això que s’ha anomenat ‘La indústria de la felicitat’. Als manuals d’autoajuda hi acudeixen les persones per a calmar alguna classe d’angoixa. «Fan mal», vaig sentir dir a Íñigo Errejón, «perquè fonamentalment intenten convèncer la gent de que les coses dolentes que ens passen són per no tenir una actitud positiva. Aleshores, i en comptes d’organitzar-se perquè hi hagi, per exemple, millors serveis públics, te fan creure que és una cosa d’aprendre a respirar». El gènere ‘autoajuda’ no pretén posar remei a allò que està malament en el món sinó alleugerir petites, a vegades mitjanes, angoixes contemporànies. La lluita contra ‘l’enemic interior’ és central en l’autoajuda, segons Belén Gopegui. Pràcticament, em creguin, no hi ha frontera entre l’autoajuda i l’autoengany. Vegin el cas del ‘Mindfulness’ que ens vol ensenyar a acceptar el món tal com és i senzillament tractar de trobar uns moments de pau dins ell. Mai es pren el conflicte com una via d’actuació, sinó que ens turmenten amb el mantra de que el sofriment que patim és l’efecte de les nostres pròpies emocions mal encaixades. Podríem dir que privatitzen l’estrès que ens causen els problemes. Els llibres d’autoajuda són el fruit d’una gran falsificació de les vertaderes necessitat reals.