Guillem FronteraPalma09/04/23 8:40
TW
0

A les recents eleccions d’Andorra, un partit de nova planta ha quedat segon amb el 21,5 % dels vots. El conductor d’aquest nou partit, Concòrdia, és Cerni Escalé. Dilluns passat, Xavier Grasset el va entrevistar al programa + 324. La cosa estava bé, dos senyors civilitzats que mantenen una conversa sobre qüestions que interessen a qui pregunta i que obtenen resposta centrada de qui contesta. Això de saber preguntar és una art quasi obsoleta. I contestar on et demanen sense prendre l’interrogador ni l’oient o el lector per curtot de gambals, que pots desorientar amb quatre mangarrufes puerils, ja ha esdevingut un fet historiable. Bé, Grasset i Escalé jugaren els seus papers amb la major correcció i el seu consegüent interès.

Escalé parlava del seu petit país muntanyós des d’un sentit identitari ben arrelat. Parlava dels boscos i les neus, de les parròquies i dels parroquians, però no es va allunyar en cap moment de les problemàtiques que amenacen el paradís pirinenc. Els obstacles per al progrés es van acumulant i, com pertot, deixen gent a la cuneta. Avui és difícil trobar un país on l’enriquiment dels poderosos no llenci els més pobres a la cuneta de la història ni espanti les classes mitjanes amb la possibilitat d’atansar-se a la indigència.

Amb habilitat política, Cerni va exposar uns fets aclaparadors i dels quals les nostres illes ja n’han tastat els efectes. Digué que cada dia hi ha més andorrans que, tot i treballar regularment al principat, no hi poden viure, no poden pagar el lloguer d’un apartament al país on varen néixer i on havien anat fent vida. Atribuí aquesta despietada situació a la manca de filtres a l’hora de cantar al·leluies a les inversions d’empreses estrangeres. Aquestes empreses s’han abocat, sobretot, a la promoció i venda d’habitatges, operacions de les quals se n’ha esdevingut una pujada de preus que barra el pas cada dia a més persones: persones que lentament es desarrelaran, canviaran de llengua i se sentiran abandonades pels seus. S’hauran d’integrar a altres comunitats, s’hauran de construir una nova identitat, sovint ben aliena a la que fins ara els mantenia lligats a un temps i un país... Bé, deixem-ho aquí, perquè sempre acabam parlant de nosaltres, els illencs.