Climent Picornell22/01/23 0:29
TW
0

Llegesc Joan Miralles, porrerenc, qui rememora el poble al seu llibre Macs, pols i campanes: «A l’hivern, un fred d’espant, una humitat catacumbària, sedes a l’orellam, bassiots pel carrer, bregues de bandolina, pedrada va, pedrada ve i, a l’escola, betcollades.» Surt a caminar. Me top amb Toni Marxando qui llaura prop del pont de sa Llosa, on quan plou un poc massa tot s’embassa. «Que va bé?» «Uep! Ara llaurava prop d’aquesta vorera de torrent i hi han nascut moltes canyes, ses canyes fan unes rabasses fortes que s’ajunten unes amb ses altres i són males de llevar, has d’anar envant i enrere amb so tractor. Abans no n’hi havia tantes de canyes, anaven molt demanades, però ara se coneix que no, i se fan com a boscos a ses voreres des torrents». En Toni és un home llegit i té discurs sobre qualsevol cosa.

Retorn al poble i pas per davant can Toni Gadulles; ha fet un batiport nou i la casa ha guanyat. Pens que devia estar trist perquè ni havien batiat la seva néta, ni li havien posat Miquela, que és el que nomia sa mare. En Toni estava preocupat, pel no batiament, i malhumorat perquè li havien posat: Marina. Bé, lo de Marina, passi, però lo del batiament! Se’n va anar a veure al capellà de Gorlanda, una possessió prop de ca seva i l’hi va consultar. «Mossèn, em passa això» i el mossèn li contestà: «No passis massa ànsia, sa teva néta ha fet un mes i a n’el Bon Jesús el va batiar en Joan el Baptista quan tenia trenta-tres anys. Li queden molts d’anys per ser com el Bon Jesús! No estiguis preocupat!» En Toni quedà perplex i lo que li va fer més mal és que quedà convençut. Un bon cristià com ell no podia anar en contra del que deien les escriptures, ni contra el capellà de Gorlanda, que havia estudiat a Roma.

Madò Xisca de sa Clova me comenta que ja ha girat les canals cap a la cisterna. «Climent, no t’ho creuràs però cada cisterna té el seu bevent, vull dir que s’aigua és diferent, es gust, i tot és aigua i ha caigut del cel, però jo distingesc sa meva de qualsevol altra». Passa un grup de jovenots. «Aquests al·lotets amb ses beques posades», es refereix als joves, alguns d’ells magrebins, que van amb el cap tapat per la caputxa de l’anorac. «Fan com a por aquests joves. Què són externs?» «Externs! Són ben de la vila aquests, nascuts aquí, i xerren mallorquí com vos!» No se’n pot avenir. «Sabeu de que vos heu de preocupar? Idò de que ses noves generacions no tenen paciència, sempre frissen». «Vols una cama-turca? Me fa nosa». «No foi! Jo ja vaig estret per dins ca nostra».

Prenc la costa per arribar dalt del turó. Vaig a l’estudi i cercant altres coses, trob un quadernet, que havia escrit na Margalida de quan els nostres fills eren petits, llegesc: «Enyorança. No sabia con dir-te que mon pare era mort .Tu havies fet un any i mig i tots asseguraven que no te’n recordaries d’ell. Em sabia greu. La vostra relació era tan especial! Des del teu naixement et venia a veure cada dia. Fins i tot quan anàrem a viure a la Font de la Vila. Rèieu i jugàveu. I tu aprengueres a dir taxi (tata) al mateix temps que papà i mamà. Pensava que ningú mai no t’estimaria com ell. Encara ho crec. I li deia a ton pare que les coses ja no serien iguals per a mi sense el meu. Han passat dos anys i mig des de la seva mort, els que té ara el teu germà. La capacitat d’adaptació humana és gran i poc a poc ens hem avesat a la seva absència. Malgrat això, quan dius una poesia o ens contes històries o fas una de les teves gràcies, lament que ell no pugui contemplar-te i alguna vegada plor contingudament. La mort, en ocasions, és injusta. Ho he après per pròpia experiència». Morí, de sobte, mentre podava els seus rosers a fora vila. Avui he entès millor el que sentia.