El camp visual s’eixampla

El cop d’estat de Brasília, transitòriament fracassat, oferia a la dreta espanyola una oportunitat de posar-se, amb diàfana transparència i sense titubeigs, al front de la democràcia sense adjectius ni emperons temporals. Així, hauria manxat onades d’oxigen vers la població i sens dubte hauria guanyat part de la credibilitat perduda en els dubtosos camins transitats en el seu idil·li amb els seus extremats cosins. D’aquests viratges violents cap al feixisme, s’ha de ser d’una estultícia insuperable per no conèixer-ne els protagonistes i no haver-ne detectat les maniobres. Cada país té un alter ego d’en Bolsonaro o d’en Trump –pels seus actes els coneixereu. Que aquests puguin mobilitzar o fer encallar exèrcits, cossos de policia i tota casta de grups amb accés a les armes és una possibilitat ja ben verificada. L’accés a les armes pot arribar a ser, tan sols, una simple contrarietat de caire econòmic fàcilment neutralitzable. Quin dictador no ha obrat amb la complicitat i l’ajut de magnats ciclopis, que han fet els negocis més voluminosos en la política i/o la guerra, sense que hagin hagut de passar comptes de bon de veres amb la Justícia? Grans marques, encara ara rutilants, serviren Adolf Hitler, Mussolini o Franco. Altres tantes protegiren, per exemple, McCarthy en la seva guerra bruta contra la dissensió. L’extrema dreta no sol tenir problemes per accedir als grans capitals, si es mou quan els patrocinadors ho consideren oportú o convenient.

A Espanya, si s’han de traçar paral·lelismes amb els feixismes EUA i brasilers, tothom sap cap a on ha de dirigir la mirada. Amb actituds com la del PP, que a més ha obert la possibilitat de governar amb Vox en el futur, la direcció de la mirada ja no és tan inequívoca.