Llorenç CapellàPalma13/01/23 0:29
TW
1

Aurora Picornell i dues de les Roges del Molinar, les germanes Antònia i Maria Pascual, eren cosidores. Aviva la curiositat el fet que les tres tinguessin el mateix ofici, que n’organitzessin el sindicat. Tanmateix, no ho era, d’estrany. Fa un segle, aprendre costura feia part exclusiva del rol femení. De les nenes escolaritzades se’n deia que anaven a costura. I de fet, les monges tenien tanta o més cura d’ensenyar-les a cosir i a fer tota mena de punts que a llegir i escriure. De manera impensada, aquesta discriminació evident va ésser un dels camins més eficaços de socialització de la dona treballadora. La cosidora renunciava al treball submergit i arribava a la fàbrica o al taller amb mig ofici après, únicament s’havia d’especialitzar. Per afegitó, prenia contacte amb un món desdoblat i amb les dues parts polaritzades: el de la moda, d’arrel capitalista, però lligat a idees de progrés, i el de la dona treballadora, amb una forta empenta reivindicativa des de l’òptica social i de gènere.

Maria Aurèlia Capmany, a Feliçment jo soc una dona fa referència a la necessitat de donar diners al Patronat d’Obreres de l’Agulla, de militància catòlica. Parlo del primer terç del segle passat. Més endavant, les cosidores, les llucietes a Catalunya, esdevingueren un grup d’opinió combatiu, associat a les ideologies d’esquerra. Sobretot amb la República. Clara Campoamor, la impulsora del dret electoral de la dona, era filla de costurera i ella mateixa, amb deu anys, ja cosia per altri. Lina Òdena, una de les icones de l’esquerra revolucionària, també havia fet de modista. Era un actiu del PCE, com Aurora Picornell i les Roges. La influència comunista entre les cosidores va ésser important.

Tanmateix, si reparem en els tòpics masclistes de l’època, les cosidores eren quelcom semblant a un esbart d’estornells, de piuladissa alegre i sonora. Coneixen Batallón de modistillas, el cuplet de la Goyita...? Doncs amb un ànim consemblant, constructiu i un xic banal, la revista Estampa, l’any 1932, va convocar les madrilenyes a un anomenat Concurs del Vestit de Quatre Pessetes. I qui el guanyaria...? Doncs aquella participant que confeccionés un vestit de luxe d’un cost inferior a quatre pessetes, dites popularment rosses, que eren el sou diari de les cosidores. La guanyadora en va invertir tres. Tot un èxit d’estalvi i d’imaginació, de manera que les convocatòries s’estengueren com la gota d’oli arreu de l’Estat. No sé si també a Palma. De bell antuvi diríem que no, atesa la tutela que en feia el PCE, de les cosidores. Però és que l’estalinisme coquetejava amb la moda...! Fet i fet, l’any 1935, una feminista combativa, Elisabeth Hawes, va portar a Moscou una mostra d’alta costura, la primera que s’hi celebrava del 1917 ençà. Què en deien Aurora i les Roges, de tot plegat...? Vull pensar que s’hi engrescaven. Eren joves i alegres, més enllà de la simbologia política que els atribuïm.

Virginia Woolf s’interessava força per la moda. Considerava que la roba que vestim reflecteix la nostra manera d’ésser. Com devien vestir aquestes al·lotes, Aurora i les Roges, cap de les tres major de trenta anys? Què ens dirien els vestits, de la seva realitat interna...? Mai no ho sabrem. Tanmateix ens han deixat una pista impagable del caràcter compartit, la ploma d’Aurora. El simbolisme de l’estilogràfica és més potent que qualsevol altre.