‘Kennedyana’

En termes formals, la literatura de Borges i la de Cortázar tenen aparentment molt poc a veure: el que en l’autor de Rayuela és exuberància estructural i torrentada estilística, en l’autor de El Aleph és contenció, precisió, pulcritud, una successió de llamps controlats. Diria que una de les gràcies més vistoses i personals de la literatura de Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963–Torroella de Montgrí, 2022) és que estructuralment és deutora de Cortázar mentre que l’estil de la seva prosa és fill de Borges, i que el combinat, lluny de ser un híbrid deixatat, un frankenstein pretensiós, sol ser molt notable. Mort a finals del passat estiu, Pagès va fer feina gairebé fins al final dels seus dies, i va deixar enllestit, a punt per ser publicat, el seu darrer títol, Kennedyana, que ha publicat Navona Editorial. Home de passions sistemàtiques i d’obsessions meticuloses, es veu que Pagès va tenir tota la vida una dèria per la nissaga dels Kennedy, i que en va fer un seguiment omnívor i exhaustiu: en va llegir biografies i novel·les, en va mirar pel·lícules i documentals, i va pensar sobre el tema des de totes les perspectives possibles. Quan dic que hi va pensar des de totes les perspectives vull dir que, a diferència de tants altres fanàtics del tema, no només va interessar-se pel magnicidi i pels seus misteris demencials, tampoc només pels morbosos afers de faldilles, sinó que va tenir en compte la dimensió sociopolítica dels Kennedy, i la mediàtica, i la simbòlica, i el seu doble paper alhora com a icones culturals i com a substància de nombrosos productes culturals. És clar que l’assassinat de Dallas, i els secrets i despropòsits i conspiranoies que el seguiren i que l’envoltaren, així com els tràfecs sexuals i els embolics del cor de JFK, també interessaren a Pagès, perquè al cap i a la fi la història dels Kennedy sense Lee Harvey Oswald i sense Marylin Monroe no seria el que és. Sigui com sigui, a Pagès li interessen tots els aspectes de la qüestió, i el que més l’atreu és la manera com tots es relliguen, el component narratiu i dramàtic que dona coherència i fa funcionar les «sincronies, confluències, casualitats i caramboles» que marquen la història global, tan tràgica com apassionant, de la nissaga. Per això el subtítol de Kennedyana és ‘La dinastia que va crear la trama perfecta’.