La dialèctica de les presons

Miguel Ángel Revilla és un gall de baralla. Ara ha picat el crostó a Aragonès, per separatista. I això no és tot: li ha fet saber que si no deixa de remenar les cols amb el referèndum, pot acabar a una cel·la de Soto del Real. S’ha passat de cinc cases, Revilla...? De vint-i-cinc! De fet, sorprèn tanta malvolença. Si s’han aprovat els pressupostos de l’Estat és gràcies a ERC...! Altrament, si Pedro Sánchez hagués dit a Aragonès vull per Nadal tota l’Esquerra a misseta per fer-se perdonar l’1-O, doncs tota l’Esquerra hauria anat de quatres a Matines. Que Aragonès promet als catalans un referèndum...? Res, paraula vana, girem full! Aragonès és com aquell pare que fa creure al fill que la nit màgica del cinc de gener els Reis d’Orient li portaran la joguina que l’enlluerna, la més cara, tot i saber que l’endemà li haurà de dir que no n’hi han deixat cap, de joguina, perquè ses majestats no portaven escala per a enfilar-se al balcó del seu pis. D’això que fa Aragonès, amb la independència, se’n diu somiar truites. En tot cas, si n’hi ha algun de camí que hi condueixi, del cert que no és el que ell ens assenyala. Aragonès –que ho sàpiga Revilla– acabarà per aconsellar als independentistes del país que es facin passar per saharauís i així, si més no, tindran el suport incondicional de tota la progressia espanyola. Però probablement no els retirarà la bena dels ulls fins haver passat les eleccions de maig, tot pensant que els dies llargs i lluminosos de la primavera seran un bon lenitiu per a un desengany tan gros. Realment, i des de l’òptica de l’espanyolisme, Aragonès no ha fet cap sortida de to que justifiqui l’enrabiada de Revilla. Això sí, insisteix a convocar la taula de diàleg. És a dir, vol fer taulada amb gent del PSOE. No demana res de l’altre món. Si els socialistes s’avinguessin a asseure’s, compartirien un relaxing cup of café con leche que pagaria gustosament la Generalitat. I prou. De manera que l’advertència de Revilla, a més d’ésser de mal to, és desmesurada. Certament sorprèn tanta intolerància en boca d’un càrrec públic de relleu com és el de president de Cantàbria. Els venedors a domicili, via línia telefònica, són força més pesats que Aragonès, i encara que tots nosaltres hem estat a punt d’enviar-los a pastar fang (a Soto del Real mai per mai!) ens hem contingut. Més n’ha de saber, de contenir-se, tot un president. En qualsevol cas, l’amenaça de Soto del Real no és pot usar contra cap demòcrata. Acabava d’arribar a aquesta conclusió, quan m’assabento dels orígens ideològics de Revilla. Aquest abrandat defensor de la Constitució del 77 va ésser falangista de cor i de fets. Aleshores, venint d’on ve, la referència a Soto del Real cobra sentit. Amb Franco agònic, Revilla defensava la validesa del discurs de José Antonio, el de la dialèctica dels punys i de les pistoles. Ja ho sabeu: «cuando se ofende a la justicia y a la patria, no hay más dialéctica admisible que la de los puños y las pistolas». Tot s’entén, per tant. Amb la referència a Soto del Real, Revilla no fa més que beure de les pròpies fonts. Sóc reiteratiu deliberadament: els testos s’assemblen a les olles, el fill de la gata rates mata, etcètera. Acceptem l’evidència: allò que veritablement alarma és el fet de comprovar com a la democràcia espanyola, i en càrrecs de responsabilitat, hi ha més d’un llop amb pell de xai.