Perdre

Si l’Argentina no hagués perdut el primer partit contra l’Aràbia Saudita és segur que no hauria acabat guanyant el Mundial, això ho sap tothom, i més bé que ningú ho saben els jugadors i el seleccionador argentins. Una derrota oportuna pot ser, a la llarga, molt més productiva que segons quina ratxa de victòries. Quan dic això, alerta, no vull dir que la derrota i la victòria siguin el mateix, ni tampoc estic repastant el tòpic que diu que l’únic que importa és participar. En absolut: participar està bé, però guanyar és encara millor, i naturalment és molt millor que perdre. Ara: tan bo com guanyar és perdre i aprendre’n. Quina meravella, les derrotes instructives; que formatius, els fracassos que no deformen i que afuen. Hi ha persones a qui les derrotes –els fracassos– desanimen i embruten. Es veu molt, això, per exemple, en el món de la cultura: homes –en general, sí, són homes– que han fracassat tant que ara ja tot ho veuen filtrat a través del seu rancor i de la seva impotència. Això sí que és una derrota inapel·lable, això sí que és perdre sense matisos, ni redempció, ni consol. Hi ha homes i dones, però, a qui perdre, o fracassar, no tan sols no els podreix de rancor, ni els aboca al victimisme, ni els converteix en uns mestres de la retòrica autoexculpatòria i en uns professionals sinistres de l’enveja, sinó que els fa tot el contrari. Aquests són els valuosos i de fiar, els que val la pena ser o tenir al costat: els que quan perden senten com l’orgull se’ls remou i se’ls engeganteix, els que quan fracassen no volen que ningú els consoli perquè només tenen ganes de tornar a jugar o de continuar fent feina. És igual a què et dediques a la vida: és segur que, de tant en tant –cada dos per tres–, no obtendràs el que desitges o no aconseguiràs el que cobeges. Els nord-americans tenen una dita que predica que només hi ha dues coses inevitables a la vida: la mort i els impostos. N’hi ha una tercera: les derrotes, els fracassos. Tenint en compte aquesta obvietat flagrant, val més que ens ho facem venir bé per tenir una bona relació amb la derrota, una relació estimulant i productiva amb el fracàs. És la lliçó que qui més qui menys hauria d’aprendre tan aviat com fos possible: aprendre a perdre no vol dir que no et faci ràbia o que no et faci mal, vol dir ser capaç de convertir la ràbia i el mal que et fa en resistència, en energia i en intenció. I no per guanyar el Mundial, que no és res, sinó per viure.