Llorenç CapellàPalma18/11/22 0:29
TW
6

Pedro Sánchez té bon ull: anuncia la reforma del codi penal el mateix dia que Luis Enrique fa pública la llista dels vint-i-sis seleccionats per al Mundial de Qatar. Una notícia, la segona, se menja l’altra. Els habituals de les xarxes han d’aparcar la pujada d’adrenalina que els provoca allò que consideren una traïció socialista a la unitat de la pàtria, per donar prioritat al debat entorn de la inclusió d’Ansu Fati en la llista esmentada. Amb el jove Fati n’hi haurà, a Qatar, set del Barça per dos del Reial Madrid. I a l’espanyolisme, això li cou més que el vinagre a la ferida. La senyora Ayuso haurà de dir-hi la seva. I l’alcalde Almeida també, probablement en la línia vibrant del seu homònim de Móstoles. Madrid en peu de guerra...? I tant! Fati surt d’una lesió, potser coixeja. Cas de jugar peu coix haurà de recórrer a quelcom tan espanyol com és l’èpica, tot i que no ha nascut a Espanya, sinó a Guinea.

Ho dic per dir, perquè la procedència pot maquillar-se. Un altre futbolista, Belauste o Belausteguigoitia, que és autor de la frase més racial, la que simbolitza la furia española, aquella de «a mi Sabino que los arrollo», antecedent del «a por ellos», era basc i independentista. En fi...! Pedro Sánchez ha tocat la tecla en el moment oportú. Comença el Mundial i les festes de Nadal són a tocar. És probable, per tant, que l’anunci de la reforma del delicte de sedició, que havia de provocar un tsunami social d’efectes inimaginables, únicament alteri l’ànim del franquisme més selecte, també força alarmat amb una altra reforma, la de memòria democràtica.

Feijóo ja ens ha fet saber que si ell governa, hi haurà llapis i ratlla gruixada a tot allò que ha modificat el PSOE. Això pretén. Evidentment, Sánchez crida la sort. Ni en somnis podia imaginar que el líder conservador esdevindria el seu primer actiu electoral de cara al maig, fins i tot per davant del tàndem Aragonès/Junqueras, un altre aliat imprevist. Ara bé, Sánchez pretén que la reforma del codi penal s’entengui com una manera europeista de pacificar Catalunya. Ho aconseguirà? Ho té pelut. Vulgues no vulgues, la gran majoria de catalans no s’empassen la píndola del nou codi, atès que deixa obert a la consideració de delicte de desordre públic, amb penes de presó importants, qualsevol aldarull o ocupació tumultuària de locals públics (i les escoles ho són), encara que sigui amb una intencionalitat tan cívica com és la de posar les urnes perquè la gent voti.

Per afegitó, Sánchez sol anar carta tapada, i és tan públic i notori que fins i tot ho saben els colomets de la plaça de Catalunya. Un dels seus, Patxi López, l’ha desemmascarat. Sense pretendre-ho, és clar. Qui ens diu que amb la reforma del codi no trobem una encletxa jurídica que permeti glapir Puigdemont? Si fa no fa va dir-ho així, el senyor Patxi, amb una indissimulable cara de gatàs llaminer que és a punt de saltar sobre el ratolí. Nadal és a una passa. Per descomptat, si Pedro Sánchez aconseguís que Sant Nicolau o Santa Claus deixés Puigdemont d’obsequi a les portes del Suprem, la dreta en massa (la dreta més l’esquerra, perquè en parlar de la Catalunya de l’1 d’octubre dreta i esquerra són dreta) faria sonar la tuba en senyal joiosa de victòria. Com en el Mundial de Sudàfrica. A Qatar, en canvi, poden sonar tambors de guerra. Qui la fa la paga. Som una societat feliçment judicialitzada. Ho dic per Luis Enrique.