Acabava de treure plaça al Consell de Mallorca per dedicar-se a l’assistència jurídica dels tècnics municipals. Si sempre ens havia assessorat, treient temps de les seves ocupacions, què hagués pogut fer ara dedicant-s’hi en exclusiva? Què hi hem perdut de molt!: els tècnics, els ajuntaments, el país. Un crack. Un referent. Me’n record, novell, el segle passat, telefonant-lo a Llubí per contrastar parers, per sucar en la seva saviesa i aprofitar-me de la seva generositat. No haurà pres possessió, als 62 anys, massa jove.
En Joan era secretari d’ajuntament, un gran secretari, dels que se comprometen per treure els assumptes en profit del municipi, trobant els viaranys per on el govern municipal, el Batle, pugui encarrilar els seus projectes. Pràctic, diligent, sense tiquis-miquismes formals. Però també advertint, ferm, mantenint la dignitat del servidor públic, la independència, quan, amb la millor de les intencions (o sense que siguin tan bones, i no sempre és fàcil de discernir), el governant cerca dreceres intransitables, o trepitja drets dels ciutadans o de l’oposició.
Quan després d’un parèntesi de 20 anys vaig tornar a l’exercici de la professió, una cosa que em dava tranquil·litat era aterrar a un municipi on hi substituiria en Joan. Sabia que ho trobaria endreçat, sense morts pels armaris. Coincidíem ara i adés en jornades i seminaris, sempre trobava la pregunta pertinent, a voltes polissona, l’aportació rigorosa. Sempre al dia. Llegia impenitentment legislació, doctrina i jurisprudència i la usava amb sentit comú, amb sentit de la justícia.
Hem fet camins diversos i no vos ne puc fer una semblança complerta. Però si me vessava dir-vos-ne unes paraules, no era per fer una relació de grans realitzacions. Ni miracles ni heroïcitats. No en deman cap declaració de Fill Il·lustre. Però venc d’un poble d’obrers i menestrals on sempre hem sentit profund respecte per la feineria dels poblers. En Joan, del taller mecànic, amb estudi, amb tenacitat, amb feina, va fer una notable carrera administrativa i se va guanyar el respecte de la professió. La reputació d’un col·lectiu la guanya (i la perd) el treball dels seus integrants.
Potser me direu que de molta gent se’n poden dir coses semblants. No vos faré el contrari, convenguem tanmateix que en un món que perd tant de temps amb misèries, bo és reparar en els valors de la professionalitat i la constància. En els que malavegen per fer allò que creuen que és lo correcte. I en Joan Seguí n’és un. Agrair-ho, sentir-se orgullós de la feina ben feta, ens honora a tots.
Mem, en Joan també hi passava molt de gust en la gestió municipal, amb les disquisicions jurídiques, era una vocació. Alegre, bonhomoniós, amb passió de viure. Vatua-el-món, Joan, encara no ens hem fet a la idea que no hi ets, i ja t’enyoram.
