Joan Guasp06/11/22 3:59
TW
7

Feia anys que no la veia. És una filla de cosina meva que fa molts anys que viu a Ciutat, mentre que jo he viscut sempre al poble. Per a Tots Sants ens vérem al cementeri i ens saludàrem amb una besada a cada galta. Ella va exclamar: «M’has besat en català!» Vaig quedar clavat sobre la tomba dels nostres avantpassats. En català? L’he besat en català?, em vaig preguntar a mi mateix. «T’he besat com sempre et besava quan érem petits». «No, no -va dir ella-, ho has fet en català!». Jo, que em diverteixo molt amb les sorpreses que em dona la vida, em vaig disculpar: «Bé, potser t’he besat en català de Mallorca». «A Mallorca no besam en català, ho fem en mallorquí. Nosaltres no som catalans!» cridà amb les galtes vermelles. Ho deixo anar i parlem una estona de la família, de la salut i del temps. No sé com, però surt el tema de les properes eleccions. «Jo sempre votava el PP, però d’ençà que hi ha Vox voto a Vox». Jo no dic a qui voto perquè seria massa complicat d’explicar.

Fem una volteta junts pel cementeri, evocant els temps passats i recordant els nostres coneguts traspassats i els nostres familiars difunts . «La mort és imprevisible», vaig remugar. I ella es va doldre: «La vida és una putada!» «Un misteri», vaig afegir jo. Res, no diguérem res més que uns quants comentaris sense el més mínim valor ni interès.

Quan ens acomiadem ens tornem a besar a la galta. Jo la beso amb el meu català de sempre. Ella em deu besar en mallorquí, però no em sembla del tot natural. Li noto un cert gust a socarrim d’extrema dreta: sorollós i força agressiu, com si els seus llavis portessin espines de figa de moro.
«Fins l’any que ve per Tots Sants, si ens tornem a veure», dic jo. «Sí, el año próximo nos vemos, cariño», alça ella la veu, quan ja és unes quantes passes enfora. «Hasta luego, cocodrilo», vaig pensar jo, sense obrir la boca.