Al poble, dos dies a l’any

Sempre he anat, per la patrona, a la plaça del poble que, de nin, em semblava gran com un camp de futbol; en ella hi jugàvem els amiguets, els dies més trists no eren els mancats de llibre, sinó els mancats de pilota; durant anys, tornar a la plaça em suposava tornar a la ingenuïtat infantil. Ara, no és així que hi vaig; ara, cansat de l’esforç per voler fer-me adult, no hi acut amb afany de recuperar la ingenuïtat irremeiablement desapareguda, sinó de recuperar la innocència irresponsablement perduda.
I sempre, per Tots Sants, al cementeri. Per anys, vaig acudir-hi per honrar la memòria dels meus padrins i els oncles dels meus pares. Ara, tampoc hi vaig així, només. El record infantil de la plaça em parlava de futbol i el cementeri, d’honra de l’avior. Ara, de major, la plaça em convida a adquirir la innocència i el cementeri em convida a sospirar la transcendència; ningú nega l’evidència del cementeri, però alguns negam que les tombes allotgen la darrera paraula de la vida.