TW
8

La localització de l’esquelet amb cinc bales d’Aurora Picornell, ha posat de relleu una de les gestes més notòries del feixisme com és ara la del tret per l’esquena i, si poden ésser dos, millor que un. Tant Aurora com les Roges del Molinar i Belarmina González moriren assassinades, de manera que el fet d’haver-les trobades ha aixecat entre la noble gent (que som majoria) un vendaval d’emocions. I cadascú hi ha dit la seva, cosa ben respectable. Però, però...! Sempre hi ha un emperò. La comparança d’Aurora amb Dolores Ibárruri, fins al punt de nomenar-la la Pasionaria de Mallorca, no és del tot adient; com també canta el fet de relacionar la tragèdia de les Roges amb la de las Trece Rosas. Una i altra iniciativa responen, potser, a la lloable voluntat de magnificar-ne els perfils biogràfics. Tanmateix no fan més que palesar la necessitat que tenim de recórrer a les icones espanyoles per creure en la solidesa de les pròpies. De les fosses, no sols s’extreu terra i vida callada, també el mirall dels nostres complexos i tot això i allò que ens empetiteix. Aurora Picornell era Aurora: una persona amb prou valors com per esdevenir icona perdurable de la llibertat i de la justícia social. Més grandesa, impossible. David Ginard n’ha escrit una biografia exhaustiva. Josep Quetglas també s’ha apropat a la seva figura. I Margalida Capellà, Maria Antònia Oliver, Francesca Mas... Torno enrere: l’emotivitat col·lectiva, en localitzar-se’n les restes, va ésser com una torrentada. Em venia al cap Can Sales, aquell cinc de gener, a entrada de fosca, amb les dones repartides en dos cotxes negres (això ho sabem), si fa no fa a l’hora que començava la cavalcada dels Reis. El governador, Torres Bestard, el mateix que n’havia ordenat l’alliberament tot i saber que la seva signatura equivalia al cúmplase de les condemnes a mort, va complimentar amb cara fresca ses Majestats d’Orient. Tanmateix, no són únicament Torres Bestard i els insensats que perpetraren el crim els que han d’ésser senyalats per sempre més amb el dit. N’hi ha tants d’altres! Quan se’ls emportaren, el director del centre, l’odontòleg Joan Clar, va ésser il·localitzable. El doctor Clar era de la broma, de manera que es relacionava amb totes les preses. L’endemà va fer-los saber que no havia pogut evitar la treta. Tanmateix va renunciar a deixar-ne testimoni escrit en forma de diari, de memòries. Hi ha tant de secretisme en aquesta història...! Per què dèiem que els cossos de les cinc dones s’havien llençat a una fossa de Porreres? Doncs perquè els soldats de guàrdia ho feren saber a les preses a través de la finestreta del lavabo. M’ho va contar Aina Llodrà, una d’elles. Llodrà coincidia amb Maria Lluïsa Marquès en el fet que Aurora se n’havia emportat un cabdell de fil, endemés d’un llibret d’història. Marquès ensenyava anglès a Aurora i, Llodrà, gramàtica i història. Ambdues, Marquès i Llodrà, havien estat condemnades a mort. Eren joves, vint anys i escaig. Com Aurora. Com Antònia i Maria Pascual. Com Maria Vaquer, també condemnada a mort. Com tantes d’altres. Una plaça de Gràcia, a Barcelona, es diu Plaça de les Dones del 36. Seria oportú que Palma i altres ciutats i pobles copiessin la iniciativa i dediquessin un espai cèntric, lluminós i alegre (com lluminosa i alegre va ésser la seva joventut esbargida), a les dones republicanes.