Salvador Illa i un ram de flors

El dia a dia està ple d’absurds. Ja em direu què hi feia, dissabte passat, Salvador Illa en el cementiri de Montjuïc amb un ram de flors. Qualsevol resposta, per peregrina que sigui, serà més creïble que la realitat, perquè certament allò que es disposava a fer el senyor Illa era dipositar el ram susdit sobre la tomba del president Companys. Per honorar-ne la memòria s’entén, encara que ens xoqui. Lluís Companys va viure enfront d’un sistema impermeable al progrés i, a voltes, corrupte. Era un rebel, molestava l’establishment més que una pedra a la sabata. L’any 1909, amb motiu de la Setmana Tràgica, va ésser empresonat; l’any 1920, Martínez Anido l’enviaria a podrir-se a la fortalesa de la Mola, a Maó. L’alliberaren els vots dels rabassaires que el feren diputat, de la mateixa manera que el febrer de 1936 va sortir de la presó d’El Puerto per decisió del Front d’Esquerres. Clar i català: Illa i Companys (i qui diu Companys diu Puigdemont) són com l’oli i l’aigua, no mesclen. I una de les coses que ho impedeix és la concepció de l’Estat i, de rebot, d’altres coses com és ara el respecte a les dignitats col·lectives, el dret a l’autodeterminació dels pobles i un llarg, llarguíssim, etcètera. El superior, d’Illa, el senyor Pedro Sánchez, acaba d’il·luminar-nos sobre quins són els límits del pensament lliure i, per tant, de la democràcia: totes les aspiracions de recórrer nous camins de convivència s’acaben si qualsevol dels que tenim més amunt ens diu punto. Dies enrere la diputada conservadora Cuca Gamarra Ruiz-Clavijo, de Logronyo, va urgir Pedro Sánchez a defensar públicament la integritat territorial de l’Estat davant les pretensions marroquines de recuperar les terres africanes d’Espanya. «Ceuta y Melilla son España, punto!» Ho va exclamar Pedro Sánchez, un savi. Riguem-nos dels Ortega, Maeztu, Unamuno: tota la història i la concepció filosòfica de l’Estat espanyol es troba concentrada en aquest punto (i no en parlem pus!). No cal recordar que Companys provenia d’una escola força més dialogant, per això es produïren els Fets d’Octubre. La Humanitat, va ésser un diari que va començar a publicar-se les darreries de 1931. Companys n’era el director. En el primer número, i a primera plana, hi havia una nota de la direcció força explícita: «Lluitarem per la República que (···) uneixi els pobles amb llaços de cordialitat i afecte». Res de punto! I tot seguit es posava el susdit punto per capell en afirmar que «lluitarem, com calgui i on calgui, per Catalunya, la nostra terra, fins a veure-la (···) lliure i sobirana dels seus destins». Aquest és el llenguatge del Procés, mai el del PSC. Illa, tocant a les actituds policials i judicials que se n’han derivat, de l’1-O, no ha dubtat a justificar-les afirmant que «a Catalunya el que s’ha fet és aplicar l’estat de dret i la gent ha fet front a les conseqüències dels actes que van fer». D’acord. Per això Puigdemont és a l’exili i Companys va ésser assassinat. Tocant a Companys, Rovira i Virgili és una llumenera: «No et mataren per traïdor,/ ni tampoc per ser cap lladre;/ et maten perquè com jo,/ has volgut lliure la Pàtria». La causa de Companys és la de Puigdemont. Com hi ha món que és així. A posta cobra sentit que ens demanem què hi pintava Illa, a Montjuïc. A Companys, cas de viure, el trobaríem a l’exili o a la presó.