Llorenç CapellàPalma10/10/22 3:59
TW
5

Setmanes enrere, Carles Puigdemont va ésser empentejat a l’aeroport de Viena. I tot seguit s’aixecaren veus demanant que el govern espanyol li restituís el servei d’escorta. I ha d’ésser així...? El protegirien o el vigilarien, els escortes? L’1-O el Major Trapero va afirmar la seva disposició a detenir-lo si Madrid li ho ordenava. I Trapero era el cap dels Mossos...! Curiosament, no és el primer policia de la Generalitat que actua així. L’any 1934, amb els Fets d’Octubre, Azaña era a Barcelona i va ésser sospitós d’estar-hi embolicat, de manera que va refugiar-se en el domicili del doctor Gubern. I qui el va detenir? Doncs qui sabia on era, el cap dels escortes del president Companys, el comissari Andrade. Puigdemont, per tant, farà santament si engega a dida els que volen posar-li protecció, encara que sigui per allò que més val anar sol que mal acompanyat. Tocant a Azaña va estar retingut un vespre a comissaria. Les autores d’Els anys americans d’Irene Polo, apunten que, un cop alliberat, hauria passat uns dies a casa de Margarida Xirgu i que el rancor de la dreta pel fet de donar-li hostatge va ésser una de les causes que decidiren l’actriu a partir de gira a les Amèriques. Irene Polo l’acompanyaria en qualitat de relacions públiques. Polo va aportar gràcia, modernitat i lucidesa al periodisme de preguerra.

Un dels seus reportatges a l’Opinió, amb motiu de la concentració a l’Escorial de les JAP la primavera de 1934, mereix el qualificatiu d’antològic. Va embarcar-se cap a l’Havana el gener de 1936 i va suïcidar-se a Buenos Aires l’abril de 1942. Va preferir acollir-se a la condició d’exiliada abans de regressar a una Barcelona en blanc i negre. Enguany n’ha fet vuitanta, de la seva mort. No se m’ocorre proposar actes d’homenatge, perquè el millor homenatge serà llegir-la. No diem que el periodisme és com la flor, cosa d’un dia...? Doncs Polo ho desmenteix. Tanmateix, n’he parlat, d’ella, casualment. L’article anava dels escortes de Puigdemont, la memòria m’ha portat a Azaña i, de rebot, m’he trobat amb Irene Polo, una periodista lluminosa. Va ésser una enamorada d’Eivissa. N’escriu: «Moisés es va morir sense poder petjar-la, i nosaltres tenim la terra de promissió aquí a la cantonada». I afegeix: «Però, psst!, no ho feu córrer, que ens l’hem de guardar només per als elegits». Lamentablement, no ha estat possible.