Una nit d’estiu per somiar

Se’ns mostra especialment afable de manera imprevista. Potser a la tardor, entre tempesta i tempesta; en ple ferragosto ens pot refrescar l’aire i obsequiar-nos amb una nit lleugera, transparent, subtil, memorable. Juga amb el factor sorpresa, que el fa encara més amatent. Els records del temps se solen fixar en aquests episodis, molts dels quals perduren a la memòria i hi duren el més semblant possible a una eternitat.

Se’m permeti evocar una nit de fa pocs dies –nit de divendres, havia fet quatre gotes per refrescar l’atmosfera i fer pujar les olors de la terra, tan castigada aquest estiu per diverses intemperàncies. Potser val la pena dir també que en aquestes seqüències sovint hi intervé la mà de l’home, si l’home no és un manotes desbaratat. Diré dos noms per contradir l’esperit malendreçat com a característica humana. Hi ha més noms darrere, però heu d’entendre que al meu capet no se li poden demanar miracles. Bé, parlaríem de Rafel Perelló i de Martí Lucena: tots dos organitzaren una nit de meravelles al peu d’un talaiot tan alt com esvelt, a fora vila de Llubí. La toponímia també ens fou favorable: talaiot des Racons.

En Gabriel de la S.T. Sampol ens parlà de Miquel Costa i Llobera –potser l’homenatge més sentit dels que s’han dedicat al seu centenari–, na Clara Fiol posà la seva emotivitat al servei dels poemes –dits i cantants–, en companyia dels músics Pere Fiol i Xisco Aguiló. Una cinquantena de persones n’érem espectadors embadalits. Crec que tots pensàvem més o menys el mateix: amb una mica de bon gust i de sentit de país, es poden aconseguir prodigis inefables, una nit, una bona temperatura, la poesia i els seus intèrprets. I, sobretot, el talaiot des Racons delicadament emmarcat en un alzinar que uns voluntaris de Llubí havien fet ben net en honor del mossèn.