Encontres a Ciutat

El dia és encara xafogós, però davant la mar –som al Pesquero– convida a fer un Campari amb un platet d’alatxeta fregida. En Joan me conta que, segons ell, les transicions polítiques, relativament pacífiques, deixen baixos, com en les botelles de vi; tant l’espanyola amb l’exrei Joan Carles I de suposat timoner, com en la de la URSS amb Gorbatxov i la seva glasnot i perestroika –transparència i reconstrucció–, que deixaren moltes coses sense solucionar.

«Saps què li deia Gorbatxov a Felipe González?» «Hem sortit d’un sistema però no hem arribat a l’altre». «Diga-li tu a en Putin, que ja surt a les fotografies darrera en Gorbatxov. La gent no entén que en Putin no només ha envaït Ucraïna, ha envaït Europa». «Sí», li dic, «però Ucraïna no ha estat mai Europa, ha estat més Rússia que Europa, ara resulta que ho volen ser també europeus… I qui som els europeus? En la discussió dels orígens dels europeus, m’ho deia en Lluís Quintana-Murci: «Me fa gràcia quan els supremacistes blancs pensin que els europeus som un poble pur. Som una mescla dels primers humans que arribaren d’Àfrica fa 50.000 anys, dels que arribaren de l’Orient Mitjà en fa 10.000 –i dugueren l’agricultura–, dels que arribaren de l’est –i dugueren les llengües indoeuropees que parlam avui– i i un 2 % d’origen neandertal». «Mira tu si podem presumir de puresa de raça!», replica ell. «Molt al contrari del que pensava Nietzsche, que deia que la democràcia era la forma més decadent de l’Estat, perquè permet la mescla d’estaments i de races... Vaja, vaja...!»

«I el futur, tot això del canvi climàtic i...?», demana en Guillem. «Més por me fa la intel·ligència artificial», li contesta un servidor, «que si se desboca pot convertir el futur en una distòpia totalitària, o els 10.000 caps nuclears que amenacen la humanitat, pensa en les amenaces de Putin, o fins i tot els patògens modificats en els laboratoris, virus i més virus estranys que ens amenacen també. Vols parlar de futur, idò da-li cebes!»

«Bé però això és a llarg termini», comenta en Lluís mentre menja seitó i alatxa, «a més a curt termini no només són els ecologistes i els professors progres de les universitats els qui parlen de límits i decreixement». «Sí, sobretot tu», bota en Vicenç; «Climent, te vaig veure amb una perruca de posidònia parlant de limitar els turistes!» Li responc: «Bé, però, mira, ha fet cinquanta anys de l’informe del Club de Roma sobre els límits al creixement, i no eren d’esquerres aquests... Com tampoc no ho és el president de França, Macron, que ara ha definit el moment econòmic i polític com la ‘fi de l’abundància’, ara se n’ha temut que el preu de l’energia, els recursos naturals i els baixos tipus d’interès impulsaven un creixement insostenible».

«Vaja amb els francès», és en Víctor qui parla: «Recordau que Sarkozy, el 2009 volia refundar el capitalisme, empès per la crisi econòmica. Ara diuen que es retorna a Malthus, que era un pessimista vital, al qui li preocupava sobretot l’augment descontrolat de la població durant la revolució industrial. Vull dir que els límits al creixement o les teories del decreixement són conceptes que la societat haurà d’assumir majoritàriament. Inflar el PIB, augmentar la renda per càpita o la capacitat de consum... té contrapartides funestes: climàtiques, socials, polítiques.

«O com mantenir una tropa de jubilats com noltros!» afegesc jo. «Saps què faran? Ens enviaran a macroresidències de vells i ens enganaran, ens faran ballar zumba i ens fotran dins una tremuja i faran menjar per cans, dels nostres cossos. Cent mil cans va dir el batle que hi havia a Palma! Mira tu! Saps que necessiten de menjar aquest pobres canets!»

Un catamarà enorme, d’un ric, europeu, mestallat d’origen, naturalment, atraca en aquests moments, les humils barquetes dels palmesanos ja fa temps que foren expulsades dels millors llocs de la badia de Palma. Passa un turista amb una camiseta imperi color de rosa i un banyador mínim, un taparrabos, es deia abans.