E n política hi ha bo i dolent. Tanmateix, tret de digníssimes excepcions, abunden els polítics magres i els més magres. La ministra suïssa de Medi Ambient, la senyora Simonetta Sommaruga, ha proposat als seus conciutadans que mirin de dutxar-se en parella i així estalviaran la meitat d’aigua calenta. A Alemanya també cou la qüestió energètica més que cap altra, de manera que algunes llumeneres de l’Administració aconsellen l’ús de tovalloletes humides en substitució d’una bona ensabonada de cap a peus. En conclusió, l’una i els altres esmenen la plana als higienistes del segle XIX. Tanmateix, la crisi afecta molts altres sectors, a més de l’energètic. Rússia i Ucraïna són països líders en l’exportació de blat i cereals. De nord a sud, Europa s’està fent a la idea que haurà d’acarar un hivern sòrdid. Amb les restriccions d’energia, també de farina. A la Mallorca pobra de la postguerra, els infants pagesos s’atapeïen de garrofes per a combatre la fam. Era un aliment de bestiar. Ara, en canvi, considerem que una grapada de garrofes té més vitamines que una cassola de brou de gallina. Gent nostrada d’aquells temps i ben massissa (el boxejador Jim Oliver o Sebastià Llull, el conegut Sansón de San Lorenzo), eren fruit de les garrofes, no del rosbif. Això ens ha d’injectar una mica d’optimisme de cara al futur més pròxim. Ens en sortirem. Les situacions difícils afinen l’enginy, fins i tot el dels maldestres de mena. Lamentablement, cal dir-ho, també el dels malfactors. L’hivern de 1935, en una Alemanya paralitzada per l’atur i la misèria, el nazisme va posar en marxa la Winterhilfe, una campanya solidària de participació ineludible. Anava així: un dia a la setmana, abstinència rigorosa a cada casa. I l’endemà passava personal acreditat, normalment femení, a recollir el donatiu. Queviures, carbó, medicines... Era un remei tribal, però efectiu. Tanmateix, la cosa cantava. El control de la recollida depenia d’una delegada per cada illa urbana. Endemés, cada deu illes retien comptes a una inspectora i, cada cent, a una directora general. Així, amb l’excusa de la solidaritat inter nos, s’establia un control escrupolós sobre el grau d’adhesió de la ciutadania al Reich. En conclusió: era una iniciativa contra la crisi que contenia una concentració important de verí, rebutjable de bell antuvi a qualsevol democràcia, però que, així i tot, ens obliga a no perdre de vista Itàlia per si de cas la signora Meloni decideix incorporar-la al seu programa de reformisme radical. L’espai dels conservadorisme en les economies liberals, és el de la gestió. Quan la dreta anuncia la voluntat d’escombrar a fons, ve a dir que els valors més preuats de la convivència aniran a parar al poal de la brossa. La signora Meloni i il Cavaliere han pres mala vereda. Tanmateix, és exportable. De nord a sud del continent. A Suècia ja forma govern, l’extrema dreta; i a Espanya governa des de sempre, perquè els inputs culturals són seus. Per tot plegat (la crisi energètica, alimentària, ideològica), la preocupació actual de l’Europa benpensant cobra sentit. Vull dir que si una ministra suïssa i alts càrrecs de l’Administració alemanya ens donen consells que són boutades clamoroses, no en fem befa; és que ens volen dir, i no saben com, que s’apropa el temporal i no tenim paraigua. Preocupant.