Llorenç CapellàPalma02/09/22 3:59
TW
7

H e llegit Celia en la revolución, una novel·la d’Elena Fortún amb força referents autobiogràfics. La primera edició està datada el juliol de 1943, a Buenos Aires, on Fortún s’havia exiliat el trenta-nou. N’era una perdedora, de la guerra, de manera que tot allò que conta hauria d’estar influït poc o molt pel frontpopulisme. Però no és el cas. Fortún, amb disset anys, la va viure o malviure, la guerra, entre Madrid, València i Barcelona, i en fa una mateixa descripció amarada d’astorament i soledat profunda, tant a l’hora de descriure les teringues de persones assassinades en el Madrid revoltat com les piles de cossos destrossats pels bombardejos feixistes de les ciutats catalanes. Elena Fortún o Celia, en esclatar la guerra és una adolescent i no sap ben bé per què lluiten els uns i els altres, sols sap que li han robat els colors dels paisatges, que la por s’ha instal·lat a tots els cors.

Des de l’òptica actual s’emparenta amb autors de la seva època que situen la persona en el centre del relat com és ara Morla Lynch, Chaves Nogales o Joaquim Renart. A tots ells se’ls considera, d’acord amb el discurs de Preston, exponents de la tercera Espanya. Resumint: parlen d’una gent que no s’identifica amb la radicalitat de cap de les dues Espanyes de Machado i que foren víctimes, fossin de dretes o d’esquerres, d’una guerra que no volien. No cal dir que la denominació ha fet fortuna, sobretot entre aquells historiadors que aleguen la necessitat de desapassionar la crònica bèl·lica. Tanmateix, la tercera Espanya, massa sovint, no deixa d’ésser una excusa per a situar totes les víctimes en un mateix pla, de manera que redueix els conflictes múltiples del trenta-sis a la guerra entre españoles que propugna una part del conservadorisme i que ja li va bé al PSOE per tal de validar el discurs de cerrar heridas. Vulgues no vulgues és una visió matussera, al capdavall els que no volien la guerra són els que no la declararen. Altres sí que ambicionaven canviar el curs dels dies amb mètodes violents.

Aquest mes passat va fer noranta anys de l’indult al general Sanjurjo, un colpista sense remei. L’agost d’aquell trenta-dos havia liderat un cop d’Estat que no va reeixir, i va ésser condemnat a mort. Ara bé, la gent d’una de les dues Espanyes, la situada a l’esquerra de l’espectre polític, va considerar que la condemna no estava en concordança amb l’esperit republicà. La democràcia no es consolida des de la venjança. És una frase de Prieto en conèixer la sentència. Amb paraules semblants s’expressava la mare de Fermín Galán, un dels capitans de Jaca afusellat a les acaballes del règim monàrquic. Escolteu-la: la República ha de portar llibertat, no violència. Aquest és l’esperit que presidia les seves paraules. Tal com s’esperava, Sanjurjo va ésser indultat i, dos anys després, en temps del Bienni Negre, seria amnistiat. Immediatament s’exiliaria a Estoril i, el trenta-sis, participaria en el cop d’Estat de signe feixista que aquesta vegada no fracassaria. Els responsables de la mirada desolada d’Elena Fortún, tenen nom i cognom. No hi ha una tercera Espanya. La guerra civil té un únic origen. No donem ales a la desinformació. Per responsabilitat. Ho proclama Dulce Chacón, l’autora de La voz dormida: «Somos hijos del silencio de nuestros padres y responsables de la ignorancia de nuestros hijos». És així.