Demano pas

Estic tremolant. Dubto de que sigui la cosa més correcte, i encertada, publicar el que ara diré, però com que penso que ja no em queda massa temps per dir-ho, ho vull fer abans de morir-me. Crec que després de mort no em serà possible. Fa tres o quatre setmanes que ens va deixar Peter Brook, el més gran dels dramaturgs i directors teatrals europeus i mundials del segle XX. Jo n’era admirador seu i alumne a distància. Encara que no el vaig conèixer mai personalment. M’hauria agradat que hagués conegut el meu teatre, la meva obra escrita. Però no li vaig fer arribar mai. Així que no coneixeré mai la seva valoració, encara que me l’imagino. El cert és que no només jo no li vaig enviar la meva obra, és que tampoc ningú li va fer arribar. Em refereixo a ningú d’aquí. Ni cap crític, ni cap actor ni actriu, ni cap director, ni cap promotor cultural públic o privat. Ni molt menys, cap polític en actiu de les Illes Balears. Ni cap gerent escènic, ni cap programador, ni cap director general d’Espectacles, ni cap conseller de Cultura, ni cap secretari de Presidència, ni, per descomptat, cap president de Govern.