No fa tants anys, l’estiu era la millor estació de l’any. S’associava a les vacances, al descans, al silenci i a una calor moderada que permetia llargues dormides després de dinar. Un repòs entre els pins que perfumaven les costes mallorquines. L’estiu era una tornada al paradís, ni que fos per uns mesos on res costava massa i tot era extraordinàriament saborós: el meló, la síndria, els albercocs... Les festes, molt menys nombroses, conservaven les peculiaritats de cada poble, i es vivien amb alegria sincera sense necessitar condimentar amb alcohol ni drogues sintètiques. Mallorca era única, no espectacular ni dibuixada en fulletons per ser milionàriament explotada.
Els càlculs, les estadístiques, la dinàmica de l’aeroport i dels ports esportius no eren temes que interessassin a la gent. De fet, eren tan alienígenes com les pròpies condicions de vida que han vingut a instal·lar-se entre nosaltres. Milions de persones arriben, passen, venen i van, en una processó histriònica que fa veure cada esser humà com un moneder, com una caixa de cabdals que convé descarregar. L’estiu d’abans no s’assembla al d’avui. Llavors, les activitats eren tan humils que gairebé ni els recordam. Hi havia temps per a tot, temps per llegir, per passejar, per conversar i conviure amb els amics, per fer una cervesa en una terrassa davant del mar, per menjar una paella amb els familiars, per fer-nos més humans, més ciutadans, més solidaris. Ningú empenyia, ningú embrutava, ningú destruïa. Rebíem els turistes amb il·lusió i ells arribaven amb la maleta plena de desigs, amb voluntat de fer allò que el clima no els permetia en els seus països.
Gaudir del sol, de les blanques i netes platges mallorquines, de la tranquil·litat d’un temps irrepetible i que els deixava amb ganes de tornar i reviure l’experiència. El turista també era diferent. La finalitat del seu viatge no era trencar-se el cap contra les pedres. I això tan desagradable que avui hem incorporat amb tanta rapidesa no ens fa ni més rics ni més feliços, tot al contrari, ens enfronta amb la necessitat d’un canvi de direcció i d’estratègia. Però per a molts, recular sembla claudicar i la mirada enrere una falta de modernitat. Allò que ens ensenya l’experiència ja no els val. Per això, la destrucció de l’estiu acompanya aquest canvi climàtic que ningú, ni jove ni vell, sembla poder aturar. Les estacions són l’equilibri del nostre planeta, però també de la nostra persona.
Desequilibrats éssers humans vivim avui presoners de les nostres conquestes: riquesa, vanitat, espectacle... la senzillesa d’abans s’ha volgut identificar amb la pobresa, però res més lluny de la veritat. Som més que mai una illa d’engranatges, d’explotació econòmica, de desintegració de l’espai. No basten les paraules per revertir aquesta tendència, sinó una consciència que arribi al moll de l’os, que avaluï la possibilitat de viure d’una altra manera. És l’estiu que tenim, però no el que tinguérem.
2 comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
Me quedo amb una frase: La senzillesa d'abans s'ha volgut identificar amb la pobresa ... No obstant aixó crec que hauriem d'oblidar el ximplisme de que tots els mals de Mallorca provenen del turisme, que és el que s'està venent per part de la majoria d'opinadors. Fa falta fer un exercici de perspectiva en el temps i posar cada cosa en el seu lloc i això no es fa. La conclusió final de que em d'adreçar el rumb està fora de tota discussió- Enhorabona Rosa. M'ha agradat molt.