3

Riurà bé qui riurà darrer? Potser. Els refranys són fills de l’experiència. Al PSOE, després de la desfeta electoral d’Andalusia, no li queda més remei que cercar la complicitat dels partits sobiranistes de Catalunya. I ho farà. Així és el PSOE. Ara diu blat, ara diu ordi. Ja ho sabíem! Ben segur que Sánchez trobarà un buit a l’agenda per a reunir-se amb Aragonès i el setembre, a tot estirar, hi haurà taula de diàleg. Dels balls de baldufa d’Iceta després de la repressió de l’1-O ningú de Ferraz vol recordar-se’n.

Tampoc de l’actitud antipàtica d’Eva Granados (prenguem-ne nota: no hi ha espai per a una llei d’amnistia/ la justícia ha actuat). En qualsevol cas, ambdós, tant Iceta com Granados, fa temps que pegaren el bot a Madrid i és del tot recomanable que quedin allà. Com altre temps ho va fer Lerroux o el seu pintoresc lloctinent, Emiliano Iglesias. Aquest, Iglesias, l’estiu de l’any trenta-dos va fer una conferència a Saragossa contra l’Estatut de Catalunya que, aleshores, s’estava retallant a les Corts. Emiliano va substituir el he dit de cloenda pel cant d’una jota aragonesa amb lletra de collita pròpia.

Deia així: «En un canto te diré/ lo que quiere Cataluña:/ que fumen los catalanes/ y la pobre España escupa». No cal dir que la resposta dels que l’escoltaven va ésser entusiàstica. Res...! D’aquelles noces, aquests bescuits. Ben segur que si ara la cantessin al senyor Lambán (sempre amb cara de pomes agres!), de tant de riure no podria acopar barres. Tanmateix, no veig possible que cap dels seus la hi vagi a cantar ni que sigui baixet. Per què...? Ja ho he dit: els socialistes no estan, ara mateix, disposats a enemistar-se amb els catalans. El responsable n’és Juanma Moreno Bonilla, que acaba de passar la mà per la cara a Pedro Sánchez. De manera que Moreno Bonilla haurà fet més que ningú altre per tal d’activar el diàleg entre Espanya i Catalunya. A hores d’ara Sánchez, pensant que li mouen la cadira, ja haurà previst la manera de maquillar l’Estatut actual, de jugar amb la semàntica de nacionalitat i nació, d’estudiar el retorn d’alguns exiliats i, fins i tot, d’intercanviar opinions amb Aragonès entorn del referèndum del Sàhara, perquè del de Catalunya tururut.

Per a la majoria d’espanyols, la unitat de la pàtria és dogma de fe. I els alts càrrecs socialistes són més espanyols que els mistos de la Fosforera, d’això no en tinc cap dubte. Tocant a Catalunya, la dreta espanyola la combat; i l’esquerra, l’enganya. Hem de recordar el Pacte de Sant Sebastià...? Quan va aprovar-se en votació popular l’Estatut de Núria, Macià va sortir al balcó d’una plaça de Sant Jaume que era plena de gom a gom. Catalans, va exclamar, som lliures! Sí, sí: i un bé negre...! L’Estatut encara no havia passat pel Congrés, i ses senyories no havien tingut l’oportunitat de cepillárselo bien cepillao com també altres senyories encapçalades per er Arfonzo farien, posteriorment, amb la reforma estatutària de Maragall. Doncs mireu, tot i les experiències tan decebedores, les de 1931 i 2006, potser la història es repeteixi. Vull dir que ERC i Junts (sobretot ERC) piquin l’ham i s’escoltin Sánchez. Macià, en concret, va sostenir la República. I és probable que els mesos propers el sobiranisme miri d’apuntalar una Espanya d’esquerres, monàrquica i sense un projecte de futur mínimament sòlid. Sempre ha estat així.