He dormit malament i he recordat el Bestiari de Pere Quart: «La Natura diligent / ens procura una bèstia / per a cada molèstia. / Si a les fosques / ja no piquen les mosques / hi ha els mosquits / que treballen les nits.» Beren i pens: això ja no és el que era! Hi ha una mèl·lera al corral que s’ha avesat a menjar el pinso dels moixos. I va allepolida ferm. Senten un grill i encara no som al començament de l’estiu. La calor ha venguda abans de l’acostumat. «Serà bo aquest estiu, si ara ja fa aquesta calorada!!» Comenta la veïnada. És el comentari recurrent. Uns diuen que sí i altres que abans en feia més de calor que ara, i que això del canvi climàtic, o no és res, o ve de lluny. És l’amo en Toni de Garina: «Jo quan era jove no en tenia de calor, segava amb sa falç tot el jornal. Així mateix, quant arribàvem al tall, cercàvem un pou i hi tiràvem sa botilla de s’aigo... i una botella de mesclat que duia qualque espavilat!»
Al petit poble, com per tot, cada dia és un traginar de repartidors de paquets de tot el gènere que se comana per Internet, això fa que aquests personatges demanin als veïnats si coneixen en tal o en qual, «Tsamena! Tsamena? No en conec cap!» A la meva veinada li demanaren per jo i jo no hi era, com que no entenia al bon homenet, només li deia: «En esta casa no hay ninguno, ahora en este momento, no hay ninguno!» Clar, no hi havia ningú.
Un d’aquests repartidors, crec que era el d’Amazon, enganxà un dia madò Ciba a un cruce davant ca madò Joanaina Reimoro, el conductor que l’atropellà en anar-la a aixecar li digué: «Madona i que no heu vist que teniu un stop!» «Jo no he vist res», respongué ella, «però en aquest poble passam un pic per hom, un de cada costat i ara me tocava a mi!»
Faig el café i hi ha pocs parroquians. Havien operat de l’esòfag al bon amic Guillem Morduy i ell ens relatava l’operació. En haver acabat en Toni Sopa increpà a n’en Joan de sa Matança: «I tu, que fas matances cada dia l’hi podries haver fet s’operació!» En Joan, homo de bon posat, respongué: «Jo sé fer trossos, però tornar-los a compondre, ja és una altra cosa!» A n’en Joan, li demanaren per casar sa filla, els futurs consogres i el gendre, tothom ben mudat i ell, el pare de la novia, va respondre amb una gran dita mallorquina, va dir: «Molt bé, idò mos ho pensarem!» «Munpare!» va dir la filla. «Be, idò, volia dir que sí». Prudència abans de res, la gran virtut de la pagesia.
Per davall el campanar passa en Pep Blaua amb dues cadires una amb cada mà, s’havien repartit l’herència de la tia monja. Eren molts de nebots i nebodes i cada un sortia amb la seva recordança: una amb un màquina de cosir, l’altra amb una dotzena de plats, l’altre amb un buffet, a un fins hi tot li tocà desmuntar la rentadora... He sentit contar que quan en Pep Blaua era jovenet sa mare envià a demanar el metge. El fill no se sentia bé i sa mare decidí cridar al metge Arnau. El metge el mirà, l’escoltà i posant-se el dit a la boca va dir: «Joana, això que té es teu fill, a casa bona li diuen ‘jaqueca’, aquí li direm un bon gat! Que dormi fins que tengui són!»
Tenc calaputins dins la cisterna i vaig fins a l’apotecaria a cercar alguna cosa per tirar-hi, no fos cosa fes malfraig si hi tir lleixiu normal. Passa la dona d’en Xerafí Prudenci amb un cossiol de moraduix. Pens amb la glosa que m’ensenyà en Joan Petrer: «No em toquis es moraduix, / toca’m sa moraduixera, / no me venguis per darrera, / vine per davant que és fluix». Torn de cap al turó, entr a dins la casa i en ve al cap un haiku malgirbat: «L’olor de ca nostra quan érem nins. / La ‘caseta mia, per pobra que sia’, de la mare. / Quimeres de futur.»
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
De momento no hay comentarios.