Llorenç CapellàPalma27/05/22 3:59
TW
3

Quan l’aigua no corre, es podreix. També passa amb l’aire. Una estança que ha estat un temps tancada fa olor de resclosit. A Espanya sembla que no es mou l’aigua ni es renova l’aire. També el món del pensament es troba en stand-by. La bradicinèsia és alarmant. És cert que en arribar la calor l’activitat s’alenteix i les notícies escassegen. Cada estiu, no fa encara tants d’anys, els diaris anunciaven l’aparició del monstre del llac Ness. Enguany omplen pàgines amb la presència del rei emèrit, no en el llac escocès, sinó a les ries gallegues. Banalitat total en un i altre cas. I endemés, tocant a la visita de l’hereu polític de Franco, reacció decebedora de l’opinió pública i també de la plana major de la política espanyola que opina que això no és això però que ja està bé així.

Prenguem-ne nota: Aparentment res no es mou a l’Estat i, cas de moure’s, ho fa cap enrere. Si disposéssim del No-Do podríem establir similituds. Entre aquell Franco momificat, a qui penjaven peixos d’una arrova a l’ham, i el seu hereu, que necessita ajuda per pujar al Bribón, no ha passat el temps. Els agombola el missatge llepacrestes de sempre. Tanmateix, rere els bastidors no hi trobem el mateix guió. Més enllà del relat oficial del franquisme, bullia la crítica, la rebel·lia de la gent. El joancarlisme, en canvi, genera connivència entre els sectors de la dreta callejera i pandillera i, fins i tot, entre els econòmicament més deprimits, als quals les operacions financeres de l’emèrit els haurien de coure més que una cremada. S’han sentit veus (escasses) clamant contra el retorn de Juan Carlos al seu antic regne. Cal aplaudir-les.

Tanmateix, porten el punt de mira girat. Juan Carlos acaba de fer allò que han fet la majoria dels seus avantpassats. És a dir, entrar i sortir i retornar al Regne segons d’on bufa el vent. Ara el vent (ai, el vent!) és somort. De manera que el punt de mira o la mirada crítica l’hem de posar sobre la societat civil, per tal d’entendre a quin món de tons grisos ens trobem tots plegats. Si entenem (i evidentment és difícil) les raons que ens predisposen a reduir a anècdota la visita de Juan Carlos, amb el missatge marca Ayuso que la resumeix (donar explicacions a qui...? Ha, ha, ha!), farem llum sobre tants d’afers que de manera inexplicable no han remogut vivament la consciència pública. Faig referència a la persecució jurídica i policial dels rapers, es diguin Valtònyc o Hasél; a l’existència d’exiliats polítics; a Villarejo i les clavegueres (brutes, brutíssimes) de l’Estat; a l’abandó del compromís ètic amb el poble del Sàhara; a la interferència dels jutges en l’escola catalana; als casos d’espionatge; al presumible avanç electoral de l’extrema dreta; a la desaparició de l’esquerra innovadora. I sí, cal posar èmfasi en la darrera precisió: a Espanya no hi ha esquerra històrica ni innovadora, perquè si PSOE i Unidas Podemos són esquerra, el rei en Jaume colcava en bicicleta. En conclusió: la visita de Juan Carlos, encara que sols sigui per a remullar-se els peus a Sanxenxo i dinar en família, ens ha permès confirmar tot allò que ja sabíem de l’Espanya actual. És a dir, que col·lectivament tant és buit com carregat i que a les properes eleccions pot passar qualsevol cosa. Com és ara...? Doncs que guanyin els de sempre sense necessitat de pegar un cop d’Estat.