Espionatges i rendicions

Si Richard Nixon hagués estat espanyol, no hauria hagut de dimitir pel cas Watergate, de la mateixa manera que Felipe González no ho hagué de fer pels GAL o que Mariano Rajoy no ho hagué de fer pel cas Bárcenas. Són dos exemples, en podria posar un grapat més. A Espanya, com que la concepció que es té del poder és més sectària i patrimonial que civil i democràtica, ja pots tenir un milió de ventiladors escampant merda arreu que no passa res. No passa res, alerta, si formes part d’una de les dues grans famílies de la cultura sociopolítica espanyola: la de l’esquerra (he, he, he) monàrquica i partidària de l’estatalisme neoliberal que representa el PSOE i la de la (ultra)dreta liberalfalangista i nacionalcatòlica de Vox i de PP. Ho hem tornat a veure amb l’anomenat CatalanGate, l’espionatge massiu duit a terme per l’estat contra una seixantena de persones –polítics, activistes, advocats, periodistes– vinculades a l’independentisme. Com que era una operació d’estat per treure del mig els enemics d’Espanya, per protegir la unitat de la pàtria i per mantenir l’statu quo vigent, no hi ha hagut ni hi haurà dimissions, ni escàndol ni debat polític. Per a la immensa majoria d’espanyols, tot s’hi val –calç viva i espionatge digital, malversació institucionalitzada i ús partidista de la policia i dels tribunals– per garantir que Espanya continua sent l’Espanya de sempre. És per tot això que, si bé l’estat és l’únic culpable del CatalanGate –i de totes les violacions de drets i de formes de repressió d’aquests anys–, els dirigents independentistes són en part els responsables de naturalitzar l’autoritarisme espanyol. ERC, Junts i la CUP varen pervertir l’ideal independentista per pur electoralisme autonomista, i varen obtenir els indults dels seus líders a canvi de la rendició de Catalunya, i ara ja només aspiren a mantenir el poc poder que ostenten –cadires, paguetes– a còpia de cinisme, d’hipocresia i de propaganda mal feta, i també a còpia de desactivar la (poca?) combativitat política que queda a la societat catalana. Els dirigents independentistes es pensaven ser com els protagonistes de The West Wing i han resultat ser com els secundaris cretins de Nissaga de poder. Són tan ineptes i barruts que no saben –o no s’atreveixen a– usar la seva condició de víctimes per mirar de fer política, i es limiten a rebolcar-se en el victimisme per fer politiqueria.