Josep M. LlauradóPalma21/04/22 3:59
TW
0

He rellegit l’article que Umberto Eco escriví el 1991 sobre la guerra del Golf, iniciada perquè l’invasor, Saddam Hussein, considerava Kuwait territori iraquià. Aquella guerra, que Eco en digué «calenta», també fou condemnada per les Nacions Unides, també es preveié breu i també es confirmà desigual des del primer dia, també provocà un inicial, breu i estèril debat en els sectors pacifistes, també fou denunciada pel Sant Pare (que també mirà de solucionar-la amb vans resos i discursos) i per innombrables figures públiques com cantants, escriptors i esportistes d’elit, també provocà protestes al carrers de les capitals europees (molt més nombroses que les originades per la invasió russa d’Ucraïna) i extensos debats sobre la salut mental i els propòsits reals del cap dels invasors, també engegà copioses i florides promeses sobre el càstig internacional als atacs a la població civil, i també, per descomptat, suposà problemes de diversa magnitud al tràfic mundial de mercaderies i ingents beneficis als fabricants d’armes.

«La guerra –hi deia Eco– no enfronta ja dues pàtries. Posa en competència infinits poders», i això també es manté cert, en aparença més visible i però realment més intricat. «La guerra -hi afegia- engreixa els constructors de canons, i posa en crisi les indústries del transport aeri, de la diversió i del turisme, de comunicació (que perden publicitat comercial) i en general tota la indústria d’allò superflu», i «Vagi com vagi la guerra, hi continuava, es perllongarà en una dramàtica inestabilitat política, econòmica i psicològica durant les dècades venidores, que no podrà sinó produir ‘una política guerrejada’».

Eco hi deia, en aquells dies, que continuava sense saber què és un intel·lectual, mentre havia tingut sempre molt clar quina era la funció dels intel·lectuals: «Determinar críticament allò que es considera una aproximació satisfactòria al mateix concepte de veritat, una funció que pot ser desenvolupada per qualsevol, inclús per un marginat que reflexioni sobre la seva pròpia condició i l’expressi d’alguna manera». El creients en el mite de la història repetida, circular, veuran en aquell article un triomf, i no cal dir que Eco no se n’alegraria.