Antoni AlordaPalma19/04/22 3:59
TW
0

Vivim temps convulsos, on calen Estats a l’alçada de grans desafiaments, no només exercint les competències pròpies sinó, més i tot, forjant el concert internacional. Mentrestant, l’Estat espanyol s’entretén amb permisos d’hamaques a la platja (o de piscines a vorera de mar per segons qui). I cobrant-ne els cànons. Diu molt d’una arquitectura institucional. Quan els catalans reberen la transferència de costes, atribuïren als ajuntaments l’autorització d’usos temporals de platja. La llei espanyola només els assigna una rocambolesca preferència per explotar-les (que els reporta alguns ingressos, normalment per cessió a tercers) i la feina ingrata, essencial, de fer net.

En la llei catalana, l’Estat regula la protecció del domini públic, la Generalitat planifica l’espai, el què i l’on, els criteris; i els ajuntaments ho precisen i atorguen els permisos. Molt més lògic de com ho feim aquí, on l’Estat s’ho reserva tot... i fa aigües per tots costats. Idò Sánchez ho trobà inacceptable i dugué la llei catalana al Tribunal Constitucional (si per a alguna cosa sempre té temps i recursos l’Estat és per impugnar lleis autonòmiques). Però aquesta vegada, contra el seu costum, el TC ha dat la raó als catalans, una doctrina que genera oportunitats.

En el traspassos a Catalunya i Andalusia, l’Estat es quedà íntegrament, incomprensiblement, tots els ingressos que obté de les concessions. En el model de «cost efectiu», l’Estat ofereix la despesa que fa i es nega a parlar del que hauria d’estar fent. Ens és un mal punt de partida, perquè l’Estat hi gasta misèria a les Illes Balears, desatenent múltiples obligacions. Però els ingressos bé que hi són, uns 10 milions l’any. Escatimar-los perquè no queden mai aquí són mangarrufes de tafur, injustes, inconsistents.

En tot cas, s’imposa exercir a fons la competència en el litoral, d’alt valor estratègic, i amb reptes com el canvi climàtic i la saturació, vetllar per un ús democràtic, públic i gratuït, i ambientalment responsable, amb un paper protagonista d’ajuntaments i consells. I urgeix incloure les aigües que uneixen les illes com una part més del territori, com ha fet Canàries. La mar és part indefugible del futur.