Sovint la bona literatura es troba més en el format petit que en el gran. Camus que era un home d’instint va voler recuperar la seva primera obra, tot i que la trobava amb defectes i. El revers i l’anvers (Lleonard Muntaner, 2021) emergeix una vegada més del calaix de la literatura convertida ja en un clàssic. Amb la reedició, encara en vida de Camus, l’escriptor no feia un gest inútil, sinó una manifestació autèntica d’allò de valuós que hi ha en tota escriptura, i que concretava amb aquestes paraules: «Tot artista guarda, en el seu interior, una font única que alimenta durant tota la vida les seves conviccions i tot el que diu.» Aquest és el valor d’aquesta obra primera, que pel fet de ser la primogènita fa que en ella s’hi troben totes les demés. Recuperem així els temes inicials que guiaren el periple literari d’Albert Camus, un home estranger en si mateix, però molt proper a qualsevol de nosaltres.
El valor de la pobresa com a mestra de la vida és reivindicat per un Camus que ja es troba en el camí de retorn de totes les emocions que li pot procurar una existència relativament exitosa. Tot el que és i el que ha aconseguit es deu a la lliçó de la pobresa que va aprendre d’infant a ca seva. La dignitat de la mare, descendent de menorquins, vídua i analfabeta, es transmet en el fill i aquest l’accepta com el qui rep la més il·lustre corona. Camus aprèn que la saviesa del temps és concedir-li el valor que té. El temps permet alliberar-se de la tempestat de l’obligació, del càlcul de les hores i de l’avarícia dels segons. Per desgràcia, quan en som conscients ja és massa tard, i hem passat una gran part de la vida conversant amb el rellotge. Camus, el savi, no es deixa dominar per la por a les privacions i a la misèria. Havent-la coneguda d’infant, li tenia un gran respecte, però comprenia que, quan menys tenim menys necessitam, i que la llibertat és allò que obtenim en deixar enrere les possessions materials. Poc amic dels honors i dels reconeixements, Camus diluïa en El revers i l’anvers els esforços ingrats de la professió d’escriptor, ja que en el seu més íntim racó havia triat esser artista abans que escriptor de ploma consagrada. L’èxit del Nobel li va reconèixer el mestratge i la inquietant superioritat de qui, malgrat tot, escrivia contra les persianes de l’enveja.
La reputació és difícil d’acceptar i això ho sap el qui en té una, però per defugir tanta escala i graó, Camus insisteix en reduir la societat a una sola cosa que no és: la veritat. Per això recobra aquestes pàgines primeres, que varen ser el seu caminador en el món literari, tot just quan començava a fer les passes. Camus és gran perquè és sincer, res ens hi sembla impostat, fictici ni banal. Parla des de la profunditat d’un jo recargolat i treballat per l’experiència més dura: la pobresa, la malaltia i la soledat. Aquest és el valor imperible d’aquestes pàgines on Camus es revela com un savi del temps.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
De momento no hay comentarios.