Joan Guasp03/04/22 3:59
TW
4

M on pare, com tots els pares, era un savi. Encara que no sabia lletra, coneixia molts refranys populars de Mallorca i, més concretament del Pla i del Raiguer. Però el millor que feia era que se’ls aplicava a ell mateix i els aplicava al seu quotidià dia a dia. Fins i tot i de tant en tant, en creava algun de nou. Tenia molta creativitat. Un d’aquests anava sobre la qualitat del treball. Quan em veia a mi impacient i neguitós, solia advertir-me: «Calma. Costa lo mateix fer-ho bé», i també: «Costa molt voler ser». I era així: ser costa molt, i costa el mateix temps i el mateix esforç fer-ho bé que fer-ho malament.

Encara que mai no he deixat de ser un home impacient i d’experimentar molts neguits, vaig acostumar-me, i m’he acostumat, a fer sempre la feina ben feta. La qualitat i l’estil són i han estat en tot moment el meu objectiu final. Quan mon pare, que era soler, acabava de fer una sola d’espart, la retocava fins que quedava, al seu parer, perfecta. Em deia que quan jo acabés de fer un treball, ningú no em preguntarà quin temps has trigat a fer-lo, sinó que només et diran si els agrada o no. Si està ben fet o no. El temps i l’esforç que hi has invertit no els interessa. Només interessa el resultat.

Més endavant, quan jo ja escrivia regularment, vaig adonar-me que ho feia millor en català que en castellà, més que res perquè el català era la meva llengua pròpia i natural. Fins i tot em semblava que tenia més qualitat. I així ho he vingut fent fins el dia d’avui. Algú em diu que en castellà tindria més lectors. Però jo els dic que no busco molts lectors, sinó l’essència del meu treball. La qualitat i, si és possible, l’excel·lència. Encara que, com més lectors tingui, millor. És que, com a lector, que és l’activitat que ocupa més temps a la meva vida, busco el mateix: el goig i la felicitat de la feina ben feta. L’alegria d’haver-ho fet el millor que podia i sabia.