Pere Antoni PonsPalma12/03/22 3:59
TW
2

Sovint es dona per fet que la ideologia –que podríem definir com el cos d’idees socials, polítiques, econòmiques i culturals amb què els individus humans intenten viure la seva vida personal i, també, la vida comunitària en què la seva vida personal es desenvolupa i ha de maniobrar– és una convicció, un punt de vista operatiu, un armari de propostes, una projecció voluntarista cap al futur. Bé, la ideologia pot ser tot això, és clar. Tot això i més. I aquest ‘més’ inclou una cosa que no es diu mai, que gairebé és tabú, i és que la ideologia, això que anomenam ideologia, és també una estratègia identitària. És a dir, no una manera de voler ordenar i estructurar el món, sinó una manera d’ordenar com tu l’habites; no una manera d’entendre la complexitat de les coses, sinó d’automatitzar la interpretació que en fas, de simplificar i fer digerible la indigestíssima complexitat de les coses. Ja ho sé, ja, que l’adjectiu ‘identitari’ té molt mala premsa, però això no és culpa del pobre adjectiu i, a més, jo ara aquí l’estic usant de la manera neutral com crec que sempre s’hauria d’usar.

Etimològicament, això ho agaf prestat de Joan Francesc Mira, «identitat» vol dir «ser en aquella cosa». En aquest sentit, la identitat d’una persona es pot formar i definir a partir de molts materials –nacionalitat, filiació política, família, classe social, ètnia, creences religioses, gustos, equip de futbol preferit, orientació sexual...–, i tots es mesclen, i totes les mescles poden donar resultats oberts o sectaris, empàtics o excloents. Però tornem al principi. La reacció d’una part de l’esquerra occidental en relació a la invasió russa d’Ucraïna, culpabilitzant la víctima i justificant l’imperialisme de Putin comprant-li els arguments (que Ucraïna és nazi i la guerra s’ha començat per evitar més guerres, que l’OTAN és l’imperi de veres perillós i Rússia hi planta cara), només s’explica si entenem que, per a molts, la ideologia és un sistema de conviccions operatives i, també, una estratègia identitària, que obeeix més a les pròpies dinàmiques immutables que als matisos i les ondulacions de la realitat. La ideologia com una plantilla de blancs i negres que apliques mecànicament sobre els fets de l’actualitat i així no has de pensar com posicionar-te en cada cas: quin horror. Com és obvi, aquest problema no el té només la gent d’esquerres.