Vull centrar-me en una singularitat de Toni que, mentre jo visqui, romandrà viva i nítida en el magatzem de les meves recordances. En ningú més que en ell he vist aquest tret de la personalitat d’una manera tan evident. Aquesta singularitat és la següent: la perfecta correspondència entre les seves conviccions conceptuals i els seus moviments corporals. Toni harmonitzava a la perfecció pensament i expressió. Difícilment a ell se li podria atribuir la distinció clàssica, el dualisme, entre carn i ànima o cos i esperit, el que els grecs anomaven soma i psyké o sarx i pneuma. Pensament i sentiment sempre, en ell, ritmaren al mateix pas.
Toni havia reeixit unificar de tal manera el seu pati interior que feia idèntic el pensar, el parlar i el moure’s. No es troba tot això molt proper al que concebem com coherència o transparència? Toni, a més de comunicador íntegre, fou un comunicador total. No em serà mai possible recordar-lo immòbil, sense el moviment de membres del seu cos: el seu rostre o et somreia quan et mirava o t’esperonava quan t’exigia o et bressolava quan defallies; i tant com el seu rostre, comunicaven les seves mans, i també els seus braços quan els estenia o els arcava. Fins i tot quan intervenia des de tribunes i megafonies, pressenties que era a tu que a cau d’orella et parlava.
El més notable del cas és que la simetria entre convicció i expressió no era fruit de cap esforç, ni de cap estratègia establerta, ni d’estudis de ciències de comunicació no verbal, com podria ser la cinèsica o la proxèmica. Toni fou translúcid com un vitrall gòtic a vora mar, sincer i natural. Tant com creient en un sol Déu, fou home d’una sola peça.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
De momento no hay comentarios.