Vivim en un sistema democràtic que hauria de tenir com a principi bàsic el foment del pluralisme. L’heterogeneïtat de pensaments i valors de la nostra societat és una fortalesa que no podem obviar i les administracions han de tenir cura de governar perquè tots ens sentim integrats dins les normes que han de regir les nostres vides. El sistema educatiu és un dels camps més sensibles quan parlam de societat plural. Les famílies, emparades pel dret fonamental a la llibertat de consciència i per la Constitució espanyola, tenen dret a manifestar les conviccions i a poder elegir centre d’acord amb aquestes. Però això només serà possible si l’administració educativa promou l’existència de centres escolars amb projectes educatius alternatius, sense caure en totalitarismes ni amb un model únic d’escola pública. No podem deixar de banda que tots ens sentim adoctrinats quan ens aboquen a actuar en contra de les nostres conviccions interiors.

Les Illes Balears som un exemple clar d’aquest model plural. Des del naixement dels concerts educatius l’any 1985, «per assegurar la pluralitat i llibertat d’ensenyament, conformant una xarxa dual de centres (públics i privats concertats) que contribueixen a la prestació de l’ensenyament gratuït» i, la demanda social que han tengut els centres concertats a les nostres illes ha deixat palesa la fortalesa de la seva implantació, amb quasi el 40 % de l’alumnat matriculat. Els centres concertats som la garantia que qualsevol família, independentment del poder adquisitiu que tengui, pot triar el centre on vol escolaritzar els seus fills.

Actualment, el Projecte de Llei d’Educació de les Illes Balears segueix el seu recorregut parlamentari. Serà una fita important comptar amb una llei que estableixi les bases del nostre sistema educatiu autonòmic. El repte és aconseguir una norma en què tots ens sentim identificats, tornant a arribar al consens del Pacte Educatiu. A falta de saber quina serà la redacció definitiva de la LEIB, estam veient com es deixa l’ensenyament concertat en un pla totalment subsidiari, obviant el dret constitucional a la llibertat d’elecció de centre per part de les famílies.

La intenció és clara quan parlam de l’etapa 0-3, per la qual només es concep un model d’escola pública; des de sempre els nostres centres havien tengut una xarxa d’escoletes i jardins d’infància per atendre les necessitats de conciliació, escoletes situades a pobles i a zones desafavorides de Palma, que creaven ocupació femenina i que poc a poc s’han vist abocades a la desaparició per la falta de finançament de les mateixes.

Tampoc no milloram quan parlam de les etapes postobligatòries (FP i Batxillerat). Any rere any sorgeixen nous cicles de formació professional als centres públics, empesos per la gran demanada d’aquests estudis i pels plans del Ministeri d’Educació; al mateix temps, ens deneguen les sol·licituds de nous concerts amb al·legacions cícliques que no duen enlloc (falta de finançament, demanda coberta i tornem a començar). Pel que fa al batxillerat, la seva absència a la llei és un gran retrocés en un nivell en què la nostra Comunitat Autònoma fou pionera amb molt d’èxit.

Des de la Conselleria d’Educació i Formació Professional sempre ens manifesten la seva voluntat de comptar amb nosaltres. Ara ens falten els fets, que no arriben. Aquesta llei pot ser una oportunitat per deixar clares les regles del joc i que no ens seguim trobant en aquesta situació, sempre i quan es millori el seu articulat perquè això sigui possible. Els pròxims mesos Balears tendrà la seva Llei Educativa, però si no hi ha canvis no serà la nostra llei. Som a temps del consens?